Una de les figures més populars arreu del món en el seu dia i alhora més desconegudes actualmente a Sant Andreu de Palomar és la de Joan Gual i Torras (Sant Andreu de Palomar, 1918 – Barcelona, 1975), que va ser un dels barítons espanyols més reconeguts durant la posguerra i que, fins i tot, va arribar a rebre a Amèrica el sobrenom de ‘El canó català’ per la seva gran potència de veu.
El seu net, el filòleg, professor i escriptor Xavier Gual (Barcelona, 1973), ha volgut retre homenatge al seu avi amb la novel·la El gran baríton (Columna), que està basada en la seva vida real de cantant líric, sempre immers en gires per Espanya i Amèrica cantant sarsueles, barrejada amb unes aventures fictícies en les quals l’involucra en trames d’espionatge i revolució pròpies de la Barcelona i l’Amèrica Llatina dels anys cinquanta.
Per aquest motiu, el baríton es veurà envoltat en una escenografia internacional molt diversa de guerrillers, mafiosos, folklòriques extravagants, nazis exiliats, rojos que han fugit de Franco i personalitats com Kubala, Pau Casals o el mateix general Castro, intentant en tot moment no desviar-se de la seva concepció de la justícia com explica el narrador amb un intens ritme narratiu i una excel·lent contextualització històrico-política que permet entendre una època fascinant del s. XX.
La biografia de Joan Gual
Segons es pot rastrejar per internet, se sap que Joan Gual, després de rebre classes d’Antoni Capdevila, Josep Sabater i Concepció Callao, va debutar al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el dia de Nadal de 1943, cantant l’òpera Madama Butterfly de Giacomo Puccini juntament amb els cantants Mercè Capsir i Pau Civil.
Van seguir altres representacions en el mateix Liceu i en altres teatres de la ciutat sempre amb gran èxit. Seguidament, va ser contractat per a actuar en nombroses representacions d’òpera per tota Catalunya i la resta de l’Estat espanyol. Va cantar juntament amb brillants intèrprets com Hipòlit Lázaro, Beniamino Gigli, G. Lauri Volpi, Maria Espinalt, Victòria dels Àngels, M. del Monaco o M. Filippeschi. De manera paral·lela va realitzar representacions en ciutats de tot l’Estat i l’estranger fins al punt d’aconseguir un total de 152 representacions l’any 1947.
A l’any següent es va iniciar en el món de la sarsuela de la mà dels mestres Jacinto Guerrero i Federico Moreno Torroba recorrent tota la geografia espanyola amb gran èxit. A conseqüència d’això, va rebre el Premi Nacional de Teatre dels anys 1952 i 1954.
També va realitzar fins a cinc gires pel continent americà, sempre amb importants èxits i va ser considerat un dels millors barítons mundials de la seva època. Especialment, cal destacar l’apoteòsic comiat realitzat al març de 1963 en Sant Joan de Puerto Rico.
De tornada a Barcelona, va realitzar temporades de sarsuela en els principals teatres de ciutat i va fundar l’Agrupació Lírica Joan Gual que va formar nous valors de la lírica i va funcionar amb molta solvència durant diversos anys en tot l’Estat fins que, a partir de 1966, a conseqüència de problemes de salut, es va apartar dels grans escenaris, si bé no va deixar d’actuar per tota la geografia catalana.
El 2 de desembre de 1972, amb motiu dels seus 30 anys com a professional, va rebre un emotiu homenatge en el seu Sant Andreu natal. Va morir a Barcelona el 7 d’abril de 1975, rebent homenatges pòstums en diverses ciutats de Catalunya.
Aquest homenatge del qual es fa esment hauria d’haver tingut continuïtat anys més tard per part de l’Ajuntament de Barcelona ja que sembla que fa més de 15 anys es va acordar incloure el seu nom en el nomenclàtor de carrers de la ciutat, però aquest compromís encara no s’ha fet realitat.
La publicació de la novel·la, com no podia ser d’una altra manera, ha tingut ressò a Sant Andreu i de cara a la tardor s’estan promovent iniciatives per tal de preparar algun acte que recordi la figura d’aquest andreuenc il·lustre.
Fotografia: retall vídeo amb la imatge de Joan Gual | Youtube
