Segons Frederic Escofet, comissari general d’Ordre Públic de la Generalitat, cap a les 14:00 hores del 19 de juliol de 1936, Lluís Companys i ell mateix veuen des de la balconada de la Comissaria General de Via Laietana com puja una columna de 500 homes: 100 soldats d’intendència i 400 guàrdies civils. En arribar a la seva alçada, el president de la Generalitat crida: “Visca la República! Visca Catalunya! Visca la Guàrdia Civil!”. Alhora, el coronel de la Guàrdia Civil, Antonio Escobar, atura l’avanç de l’esquadra, gira sobre els seus talons i, saludant-lo militarment, exclama: “A sus órdenes, señor presidente”.
Recordarán tu nombre, el llibre de Lorenzo Silva (Valladolid, 1966), publicat l’any passat, explica com va ser possible aquesta escena a través de la biografia del general de la Guàrdia Civil, màxima autoritat del cos a Catalunya, José Aranguren Roldán. És sabut que quan va esclatar el cop d’estat de Franco, els comandaments militars i de la Guàrdia Civil van ser pressionats pels sollevats per tal de sumar-se a la rebel·lió. En el cas d’Aranguren, va ser el general Goded qui el va trucar aquell dia. La seva negativa va resultar fonamental per mantenir Barcelona i Catalunya dintre de l’ordre republicà.
José Aranguren i Antonio Escobar es van mantenir fidels a la República durant tot el conflicte. El càstig dels seus companys d’armes va ser afusellar el primer al Camp de la Bota l’abril de 1939 i el segon, al castell de Montjuïc el febrer de 1940. Per tant, no resulta sorprenent que Lorenzo Silva, que ha escrit sobre la Guàrdia Civil tant des de la ficció (a través de la sèrie policíaca de Bevilacqua i Chamorro) com des de la història, se n’adonés que la biografia del general Aranguren era digna de ser rescatada per trencar el silenci vergonyant que l’envoltava.
Lorenzo Silva estava davant d’una història que entrava dintre dels paràmetres de la gran literatura, la que consisteix en recordar als lectors que els fets de la realitat, passats o presents, han de defugir una interpretació simplista, de bàndols de bons i dolents. José Aranguren, a diferència d’altres casos de la Guerra Civil, resulta un heroi oblidat, interessadament oblidat per tothom perquè el seu record resulta incòmode.
La història militar espanyola hauria de reconèixer en la seva figura el soldat exemplar que compleix la llei arriscant la seva vida, però pesa sobre aquesta condició la del traïdor als seus col·legues; tanmateix, recorda el famós episodi de l’alcàsser de Toledo protagonitzat pel aleshores coronel José Moscardó. Els demòcrates espanyols o els nacionalistes catalans tampoc no l’han honorat de manera significativa, a causa segurament de la seva “molesta” pertinença a un cos considerat repressor.
Al llarg de gairebé 500 pàgines, Lorenzo Silva explica la biografia familiar i militar del general (1875-1939), esquitxada pels esdeveniments de l’època, molt especialment relacionats amb la Guerra del Rif. Però aquesta atenció cap a la història no el converteix en un llibre de la matèria, perquè el seu punt de vista no és asèptic. Al contrari, Lorenzo Silva explica detingudament que els seus dos avis van estar relacionats amb forces de seguretat de l’Estat i que li van transmetre una lleialtat absoluta cap a l’ordre establert. Aquest punt de vista plana sobre tota l’obra, de tal manera que al final de la mateixa el lector se n’adona que el propòsit del llibre ha estat lloar un servidor lleial del país.
La presència de Sant Andreu està lligada al desenvolupament dels esdeveniments durant les primeres hores del cop d’estat a Barcelona ja que s’esmenta l’alçament del regiment d’artilleria lleugera número 7, que es desplaçarà cap al Cinc d’Oros –el creuement entre Diagonal i Passeig de Gràcia–, i del parc d’artilleria número 4. Aquestes casernes es trobaven al final del passeig de Torras i Bages, tocant a la Trinitat Vella.
Fotografia: Plaça de Catalunya el 19 de juliol de 1939 | Agustí Centelles
