Fa poc més d’un mes que la gran actriu catalana nascuda al districte de Sant Andreu es va allunyar per sempre dels escenaris i dels platós del cinema i de la televisó després d’haver ofert tantes hores d’entreteniment i d’esbarjo.
Al llarg de la seva vida, un cop ja s’havia establert com la gran actriu catalana i espanyola que va arribar a ser, els andreuencs que la van conèixer i la van tractar, a mesura que van anar passant els anys i la seva popularitat era un fet evident, potser van trobar a faltar una referència clara als seus arrels, una mostra enyorada de record cap als barris on va viure la seva infantesa i joventut.
Aquesta manca d’informacions de la seva pròpia veu sobre els primers temps de la seva vida van provocar recentment, en ocasió del seu traspàs, certes polèmiques sobre si l’actriu havia nascut a La Sagrera o a Sant Andreu i, fins i tot, hi havia qui reivindicava que el seu naixement havia succeït a Horta.
Tampoc els seus inicis teatrals van quedar clars a la premsa general quan es va parlar de manera molt vaga de la seva participació a grups amateurs de Sant Andreu sense especificar quins i, en canvi, la seva vocació teatral es presenta com un mèrit dels hortencs. En aquest sentit, les fotografies del Teatre dels Padres deixen ben clar on va fer les seves primeres passes sobre un escenari.
Als darrers anys, i ja malalta de càncer, sembla que aquesta distància respecte el seu passat andreuenc va patir una revisió i ella va sentir la necessitat de fer memòria de les persones i dels episodis que li van deixar una empremta en el seu record escrivint el volum Un incident sense importancia, a Editorial Planeta en català i en castellà. Es tracta du’n reguitzell d’històries que es llegeixen com qui escolta una amiga de tota la vida explicant durant una conversa algunes anècdotes significades i significatives dels seus familiars ja desapareguts (pares, germans i avis) i d’altres personatges pintorescos del territori d’aquella època de la posguerra.
Desfilen els seus avis amb els quals passava les vacances a Montcada i Reixach i dels que diu que ‘Malgrat la postguerra i la dictadura, els meus avis sabien viure i fer-nos feliços amb res. Muntaven unes festes fantàstiques amb els seus veïns, sonaven sevillanes, cançons cubanes… Uns eren de per aquí, uns altres de per allí, tots eren uns pobres miserables, no podien anar al restaurant però ens el passàvem pipa. T’introduïen en la cultura, et feien llegir llibres, recitar en veu alta… A mi em posaven un vestit d’Eugenia de Montijo.’
També apareix el seu avi pagès que va ser afusellat: ‘El van matar, al pare del meu pare, un Sardà, quan va anar a regar, a la cabana on tenia les eines, li van ficar un tir per l’esquena. Ja s’havia acabat la guerra. Començava la dictadura i el martirologi de tot el món.’
I personatges amb nom impagables com ‘El Ultrajao, pobret! Va venir un dia a dir-nos: ‘M’han ultrajao, m’han ultrajao, i amb el meu millor amic!’ La dona li havia posat les banyes, i se li va quedar el sobrenom.’
Publicat l’any abans de morir, el llibre de la Sardà sembla que compensa l’oblit, voluntari o distret, envers aquella gent amb la qual va compartir penes i alegries en una època concreta en un lloc concret. Des d’aquesta perspectiva, el seu gest esdevé un ‘incident’ amb molta importància.
Fotografia: primer pla de la Rosa Maria Sardà | rtve.es
