En Joan Pallarès-Personat rememora aquells dies incorporant fets esdevinguts aquells dies a Sant Andreu i una valoració personal. Demà la segona part.
És ben sabut que a Salvador Puig el van detenir ferit en un tiroteig en el qual va morir un dels policies. Des del poder establert, el franquisme, es va dir que era un bandit i atracador, però en veure a la portada de La Vanguardia la fotografia de l’enterrament del jove policia mort, la vaig entendre com una foto de “família” de tota la Brigada Político Social de Barcelona. Hi eren tots. Els coneixia prou bé, perquè en haver estat hoste a Via Layetana els “secretes” deixaven de ser-ho i un se n’adonava que allò no era una banda, sinó que era un grup polític, el MIL (Movimiento Ibérico de Liberación).
Això era a finals de setembre del 1973 i, quan el desembre van matar a Carrero Blanco, molts vàrem entendre que la cosa es complicava. Es veia venir que els durs del règim continuarien demanant més sang, la mateixa que venien necessitant des de 1936.
Lògicament, no tothom estava al corrent del que passava. La major part de la gent aquells dies estava més pendent del “Canta y sé feliz”, cançó amb la qual Peret va quedar tercer al Festival d’Eurovisió; de l’estrena del Padrino, o del nou fitxatge del Barça, un tal Cruyff. Molts no van sentir mai parlar de Salvador Puig Antich fins molts anys després.
I no només era per la censura, sinó pel panxacontentisme, d’altres. Les forces vives, com les del mitificat PSUC, no van moure un dit. Un jove anarquista radical no interessava tant com quan s`havien mobilitzat el 1970 arran del “Proceso de Burgos” recolzant a ETA; i tampoc els vells anarquistes, la CNT de l’exterior, molt nombrosa, va moure’s per salvar de la pena de mort a un jove que denunciava el seu acomodament.
Per la seva banda, el règim va anar fent la seva tant dintre com fora, per tal de silenciar el cas. El canceller alemany Willy Brandt, el Papa Pau VI, el Col·legi d’Advocats, l’Abadia de Montserrat, l’artista Joan Miró o l’uròleg Antoni Puigvert van ser dels pocs que van bellugar contactes, però cap campanya nacional ni internacional va promoure la clemència. Tot això només va tenir com a concreció alguna pintada de grups anarquistes o molts reduïts, alguna octaveta i, desprès de mort, la utilització política del crim políticament. Ja es podia tornar a presentar Franco com l’assassí de sempre.
Diumenge 3 de març de 1974. El dia de l’enterrament
Sobre les onze del matí del diumenge 3 de març de 1974, Salvador Puig era enterrat a Montjuic, cerimònia íntima i restringida a familiars i amics, amb un gran dispositiu de policia que amb el reforç dels cavalls anava dispersant el miler de persones que intentaven acudir al cementiri.
El districte de Sant Andreu d’aquella època també es va viure aquell dia amb molta tensió. A la Via Júlia, un parell d’artefactes van esclatar a sengles oficines bancàries. També a Sant Andreu, al costat de la Mestrança d’Artilleria, al passeig de Torrras i Bages, una bomba va explotar trencant els vidres de diversos habitatges militars i ferí un vianant, trencant-li el braç, quan l’onada expansiva el va llençar per les escales del metro a baix. I els treballadors de la Residència de malalts mentals de Santa Creu es van declarar en vaga. Fins i tot, en moltes sales de cinema es van llençar octavetes.
També a la resta de Barcelona i Catalunya aquell dia es van registrar moltes més protestes com la concentració de mig miler de persones davant del Palau Episcopal o la de Ca N’Anglada a Terrassa onejant banderes vermelles.
Diumenge a la nit, a dos quarts de deu del vespre, Barcelona va quedar paralitzada, però per un altre motiu: una pedregada durant mitja hora va emblanquinar el Tibidabo i la franja entre Sardenya i passeig de Sant Joan. Entre la muntanya i la Barceloneta la ciutat va quedar coberta per un bon gruix de calamarsa; en les zones una mica més altes, com el Carmel, Vall d’Hebron, Horta i Mombau es van acumular gruixos entre 10 i 30 cm. Per aquest motiu, bombers i serveis d’emergència van haver de treballar fins a les cinc de la matinada. (Demà continua).
Fotografia: imatge del clip sobre l’exposició inaugurada aquests dies a la presó Model de Barcelona |
