Cinquantè Aniversari de l’intent de constituir l’Assembla de Catalunya a La Sagrera

Cinquantè Aniversari de l’intent de constituir l’Assemblea de Catalunya a La Sagrera

Joan Pallarès-Personat

El 23 de maig de 1971 va ser un dia inestable, encara fresc per ser a finals de maig, i va escaure en diumenge com esdevindrà demà passat cinquanta anys desprès.

L’actualitat tractava temes diversos com el tancament a la catedral de Baiona en vaga de fam d’un grup de nacionalistes bascos, però això només ho deia algun diari en lletra petita, i, seguint amb l’església, als Estats Units eren ordenats els primers diaques casats.

Quant a l’esport, la televisió retransmetia al migdia el Gran Premi de Mònaco, on vencé Jackie Stewart i, a les set de la tarda, el Barça, que va guanyar 3 a 0 eliminant a l’Atlètic de Bilbao als vuitens de final de la Copa del Generalíssim; en canvi, al Narcís Sala, la Unió Esportiva Sant Andreu, a segona divisió, havia perdut per 0-2 amb el Rayo Vallecano, esvaint definitivament les remotes esperances d’optar a pujar a primera a dos partits d’acabar la lliga.

Setmanes abans, un grup de conjurats contra la Dictadura Franquista havien decidit organitzar una reunió amb el propòsit de fundar una plataforma unitària de totes les forces d’oposició tant política com social a través d’un acord que es denominaria Assemblea de Catalunya.

Aquesta plataforma estava integrada per representants d’entitats culturals, associacions veïnals, sindicats obrers i universitaris, cercles d’estudis i també els partits polítics. Alguns d’aquest òrgans participants eren legals, la majoria, però, eren completament clandestins, tal com entitats progressistes d’església, moviment veïnal, entitats democràtiques, i partits diversos com els carlins, l’extrema esquerra comunista, maoista i trotskista. També van assistir persones a títol individual identificades amb el nacionalisme català: intel·lectuals, advocats, filòlegs, historiadors, estudiants, treballadors manuals, artesans, obrers, etc.

El futur bisbe i llavors mossèn Joan Carrera i Planas (1930-2008), responsable d’Acció Catòlica Obrera, militant en partits democràtics antifranquistes i lluitador pels drets humans, amb bons contactes amb tot el ventral de forces progressistes, va rebre la petició dels organitzadors, d’obtenir un local per celebrar la reunió. Carrera, que no seria bisbe auxiliar de Barcelona fins vint anys desprès, el 1991, va trobar òptima la Parròquia del Crist Rei, acordant-ho amb el que era el seu rector mossèn Joan Oriol i Riera (1926-1991), un home també progressista, que acceptà acollir-los juntament amb el mateix mossèn Carrera que hi assistiria.

S’ha de tenir en compte que trobar-se tanta gent, molts d’ells cares ben conegudes de la Brigada Politico Social de la policia franquista, gent controlada, era un risc molt fort i, en la clandestinitat, qualsevol prevenció era poca, ja que qualsevol error seria una gran victòria per al règim en detencions i empresonaments. Justament això és el que va succeir el diumenge 28 d’octubre de 1973 en una reunió de la Parròquia barcelonina de Maria Mitjancera on ‘solament’ van ser detingudes 113 persones, ja que altres van poder fugir, o els 67 detinguts de Sabadell, a l’Escola de les Escolàpies, el 8 de setembre de 1974.

El dia fixat va ser el diumenge 23 de maig de 1971, al matí. L’estratègia consistia que els convidats, un grup indeterminat però bastant nombrós de persones, de manera discreta i absolutament clandestina, aprofitant l’assistència a missa aleshores força nombrosa, s’havien d’esmunyir discretament cap als locals parroquials. D’aquesta manera, pensaven que la reunió passaria totalment desapercebuda.

A les reunions clandestines de l’època, amb els rudimentaris mitjans disponibles, es creaven filtres, ‘semàfors’, senyals convinguts, innocents i dissimulats, que indicaven amb tota la discreció possible que hi havia via lliure o que el pas estava barrat. Aquest últim va ser el cas del 23 de maig de 1971, que va impedir que esdevingués el dia històric que hauria d’haver estat.

Cares conegudes, segurament la d’Agustí de Semir i Rovira (1918-2006), advocat i membre del PSUC, va ser detectada per la policia i massa gent que havia arribat abans d’hora cridaven l’atenció. Hi hagué certa confusió, des del Servei d’Ordre es va detectar per ràdio, captant la freqüència de la policia, que aquesta estava al cas, s’havia mobilitzat i estava en camí, de manera que cuita-corrents es va activar el ‘semàfor’ en vermell, senyalitzant el perill i tothom es dispersà el més lluny possible.

Les entitats, amb majors precaucions, van ser convocades de nou i al cap de mig any van assolir reunir-se sense contratemps. Ho van fer el diumenge 7 de novembre de 1971, a la Parròquia de Sant Agustí, al carrer de l’Hospital fundant llavors formalment l’Assemblea de Catalunya, sense que la policia ho ensumés, per a gran emprenyada del cap de la Brigada Politico Social a Barcelona Vicente Juan Creix.

L’Assemblea de Catalunya tenia en el seu programa quatre grans eixos d’acció: la restitució de les llibertats democràtiques, socials i polítiques; una amnistia general per a tots els presos polítics de la Dictadura; el restabliment de l’Estatut d’Autonomia per a Catalunya i coordinar les accions democràtiques amb la resta de forces polítiques de l’Estat.

Va organitzar les grans concentracions pacífiques a Ripoll (1972), Sant Cugat del Vallès i Vic (1973), i les de Barcelona de l’1 i 8 de febrer de 1976, totes dissoltes violentament per la policia. Desprès d’organitzar el primer Onze de Setembre multitudinari a Sant Boi de Llobregat el 1976, es va dissoldre el 1977 en arribar, amb les primeres eleccions, l’Assemblea de Parlamentaris.

A La Sagrera sempre va quedar el record d’aquell intent fallit, un fet que es passa per alt en els llibres d’història, però carregat de significat,  per això, l’espai més emblemàtic en la lluita del moviment veïnal d’aquells anys, el polígon entre els carrers Antilles, Filipines, Vallès i Ribot i Coll, que popularment era conegut com a plaça de les Rates, als camps de Can Patau, va ser reivindicat com a Plaça de l’Assemblea de Catalunya.

El 7 de novembre de 1981, desè aniversari de la reunió que havia arribat a bon port, la plaça estava en obres, però gent de La Sagrera i antics participants en la reunió van trobar-se al lloc que, oficialment, no va ser inaugurat fins el 28 de juliol de 1982. Més tard, una desgraciada remodelació entre la primavera de 1994 i la seva inauguració per la Festa Major, el 27 de novembre de 1996, XXVè aniversari de l’Assemblea, va desplaure als veïns, que la van considerar un veritable bunyol.

El 2012 es va engegar un procés democràtic i participatiu, recollint moltes propostes del veïnat i entitats, votant els projectes presentats desprès, que culminà a primers de 2014 en la inauguració de la nova plaça i monument.

Amb motiu del cinquantè aniversari, la gent de La Sagrera no ha volgut que l’intent de constitució quedes en l’oblit, de manera que des del Casal de Barri de la Torre de La Sagrera, a través del seu Grup Taller d’Història, ha organitzat un acte comptant amb el Centre de Documentació que, en coincidir l’aniversari en la Pasqua de Pentecosta, es celebrarà el diumenge següent, dia 30, a les 17 hores, a la Parròquia de Crist Rei, la qual ha cedit l’espai.

La Memòria del fet consistirà en la intervenció de persones que van viure en primera línia i com a organitzadors aquell intent fallit. Es tracta de Miquel Sellarés, Josep Maria Pijuan, Emili Domingo i Jaume Rodri, persones prou conegudes per la seves activitats durant molts anys, amb Joan Pallarès com a moderador de l’acte.

Des de les pàgines d’Andreuenc en donarem més detalls de la configuració de l’acte que està sent acabat de tancar pels organitzadors.

Fotografia de portada: aspecte de l’Església de Crist Rei i de la Plaça d’Elx cap a 1975 | Arxiu Joan Pallarès

Fotografia interior: inauguració de la Plaça de l’Assemblea de Catalunya, 1981 | Arxiu Joan Pallarès