La UE Sant Andreu va estar a Montjuïc molt abans que Espanyol i Barça

Contra l’oblit dels grans mitjans, un veí de Sant Andreu recorda que la UE Sant Andreu també va jugar a l’Estadi Olímpic.

Molt s’ha parlat aquest estiu del fet que el Barça ha de jugar els partits d’aquesta temporada a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, inaugurat l’any 1929 per Alfons XIII. Tota Barcelona i la resta del país s’han hagut d’empassar un munt de notícies sobre el tema: que si l’estadi està en una zona molt apartada, que si l’estadi no estarà prou ben condicionat, que si farà molt de fred o molta calor, etc. Alguns periodistes han aportat en els seus articles o intervencions, com un valor afegit per contrastar tantes preocupacions i neguits, el record dels anys que el RCD Espanyol va estar allà dalt: de 1997 a 2009.

Tanmateix, és ben trist constatar com els clubs més modestos, cas del Sant Andreu, viuen entre l’oblit i el menyspreu dels grans mitjans d’informació, fins i tot quan podrien esdevenir una mica més protagonistes de manera justificada. Ho demostra el fet que gairebé ningú ha recordat que el primer club de futbol que va fer servir l’estadi olímpic remodelat per als Jocs Olímpics de 1992 va ser la UE Sant Andreu. Allà va jugar com a local la temporada 1991-1992.

En aquella època el club andreuenc, sota el mecenatge de Joan Gaspart, havia ascendit feia poc a Segona B i volia tirar endavant una remodelació molt important del Narcís Sala amb l’obljectiu d’arribar a ser un club de Primera Divisió. Per aquest motiu, havia de buscar un terreny de joc alternatiu mentre duraven les obres. El club va arribar a un acord amb l’Ajuntament que consistia en pagar mig milió de pessetes per l’ús de la instal·lació olímpica per als partits oficials, l’ús del camp al Parc del Migdia per als entrenaments i 1.500 places d’aparcament a la zona.

El primer partit va tenir lloc el dia 27 d’octubre de 1991 contra el Santurtzi amb una assistència oficial de 9.937 espectadors. En un ambient festiu, amb espectacle previ i molta presència d’autoritats, el Sant Andreu va guanyar 4 a 0. Es poden llegir molts més detalls de la jornada a la pàgina de Mundo Deportivo que comparteixo a continuació.

Malauradament, els grans projectes de transformació del Narcís Sala no van arribar ni a iniciar-se perquè l’Ajuntament no donava el vistiplau. Mentrestant el temps avançava, va arribar el fred de l’hivern, uns resultats regulars, problemes per utilitzar el camp d’entrenament i a la primavera l’estadi havia de quedar lliure per començar la preparació immediata dels Jocs Olímpics. En definitiva, considerant totes les circumstàncies negatives, el Sant Andreu va decidir tornar al Narcís Sala i deixar de fer volar coloms. El que havia d’haver estat una llarga estada a Montjuïc es va acabar el 8 de març de 1992 jugant contra el Manlleu un altre cop al poble. En total, a la muntanya es van jugar 9 partits de lliga. Com recorda el llibre del centenari del Sant Andreu, el balanç va ser de 5 victòries, tres empats i una derrota.

Si en l’àmbit institucional les grans ambicions del Sant Andreu no van reixir pel que fa a la remodelació del camp, en canvi, en l’àmbit esportiu l’equip va aconseguir el Campionat de Segona B i, per tant, el bitllet per lluitar la promoció cap a Segona A. En el camí, però, el Sant Andreu es va trobar l’àrbitre Japón Sevilla que en el partit decisiu contra el Lugo va passar a la història negra del club. Però aquest és un altre capítol que avui no toca.

Tant de bo, que el debut a Segona RFEF de diumenge contra el Cerdanyola sigui tan brillant com el del Sant Andreu a Montjuïc.

Fotografia de portada: estadi olímpic | picpost.postjung.com

Fotografia interior: pàgina del Mundo Deportivo al dia següent del partit | Hemeroteca MD