La varietat d’establiments oberts al públic disminueix alarmantment

En Joan Pallarès reflexiona sobre l’escasa varietat d’establiments als carrers, en gran mesura pertanyen a l’estètica, a la restauració i als serveis de les mascotes. 

Quan un vianant una mica curiós, passeja pel seu barri i es va adonant dels establiments que tanquen és molt possible que es plantegi quin nou negoci s’instal·larà allà. Segurament, pensarà que no serà una botiga de venda al detall, per culpa del comerç en línia i els basars orientals, ni el taller d’un ofici, com baster, ferrer o fuster, perquè s’ha imposat la tendència de comprar en lloc de reparar.

Però d’aquest naufragi general, s’han salvat principalment tres tipus de negocis: els relacionats amb la salut i l’aspecte físic, els d’animalons que en diuen mascotes i els de restauració; mentre que basters i ferrers, per exemple, han gairebé desaparegut.

En el cas de la branca estètica, s’ha d’entendre que vivim en una època en la qual tothom vol ser jove, prim i esvelt, fins al punt que molts ciutadans han acabat convençuts que menjar saludable és passar gana. La bogeria per ostentar un cos perfecte va convertir les farmàcies, en boutiques. Els de la bata blanca es van adonar que la parafarmàcia facturava més que les pastilletes i els supositoris i avui dia n’hi ha una a cada illa de cases.

Aquest fenòmen ha beneficiat també les herboristeries, passant de ser un negoci en extinció a un recurs pròsper; els gimnasos Cross Fit en qualsevol planta baixa una mica ampla; i els centres de bellesa, sobretot els especialitzats en decorar ungles de gestió oriental; apart de les perruqueries de tota la vida.

També han crescut de manera evident els negocis relacionats amb les mascotes. S’ha de tenir en compte que, segons darreres xifres del Col·legi de Veterinaris, a Barcelona hi ha més de 170.000 gossos, o sigui la mateixa quantitat de gossos i gosses que de nens i nenes de zero a dotze anys, i aquesta quantitat de clients no es podia deixar perdre sense treure algun profit; per cert, aprofitem l’avinentesa per felicitar els gossos, ja que aquest divendres es va celebrar el ‘Dia Mundial del Gos’.

Això portaria una altra reflexió, quin és l’impacte silenciós, ja que ningú no en diu res, del nombre d’orins de gos escampats pels carrers de Barcelona que, de ben segur, ompliria unes cent piscines olímpiques cada any? Quedi aquí apuntada de resquitllada una qüestió que potser hauria de provocar una reflexió sobre fins a quin punt això degrada la salubritat de la via pública.

Però la proliferació d’establiments per excel·lència que mereix un capítol apart és la del món de la restauració. Un dels casos més curiosos és la dels forns-cafeteries, que van apareixent com a bolets per la geografia urbana, sobretot en contrades molt ben situades i ocupant locals ben amples, per exemple sovintegen a la Meridiana.

El cas dels bars és molt més i de més llarg recorregut. Fa anys eren abandonats pels seus propietaris, farts o perquè no en trobaven relleu, però la irrupció d’emprenedors xinesos va substituir aquells restaurants gallecs que tant proliferaven, o els andalusos de tapes, per una nova saba que els han regentat amb sort dispar i, generalment, en tendència a la baixa degenerativa.

Però la restauració, els bars i les tapes, sempre han estat camp d’arribistes, molt sovint amb cap experiència en el sector, en busca d’una sortida laboral i del diner que sembla fàcil però que, en realitat, s`ha de guanyar amb molt d’esforç i força hores de treball.

A tot plegat s’ha sumat un canvi de costums. A les generacions passades la immensa majoria el cafè del matí el prenien a casa, anar el bar era cosa del diumenge, i més enrere encara les dones no hi solien entrar, ja que un bar era una mena de centre social i lloc de trobada reservat als homes.

El turisme de masses, en especial en certes zones del centre de la ciutat, va fet créixer molt més el número de bars i als restauradors se’ls va donar certes facilitats per incorporar amb certa alegria terrasses que, ràpidament, la resta d’establiments de la ciutat ha exigit tant per donar servei als clients d’abans com als turistes que, degut a la implosió del fenòmen, han arribat també a barris ben apartats del centre.

A tot plegat cal afegir la pandèmia, ja que aquell període obligatori de servei  d’hostaleria només a l’exterior va crear hàbit en molts que no el tenien i aquests, sumats amb els que l’havien adquirit uns anys abans quan la prohibició de fumar a l’interior de l’establiment, han estat fonamentals per l’eclosió de les terrasses, beneïdes per uns consistoris que amb l’argument de pes com era salvar el sector i els llocs de treball durant el confinament i les restriccions sanitàries, van permetre l’expansió fins als indrets més inversemblants i contra tota mesura lògica i a més amb exempcions recaptadores de gran importància.

Teòricament, passada la pandèmia s’han reduït algunes llicències, sembla que no pas les mesures de gràcia fiscals, que continuen vigents, però la percepció del ciutadà és que de terrasses i cadires en continuen havent més i la veritat és que per a cada taula que hi ha a Madrid, a Barcelona, amb molta menys tradició de canyes i braves, en tenim quatre.

Hi ha llocs on la proliferació de les terrasses és tal, mireu la Rambla de Sant Andreu o la plaça Masadas, que el vianant té problemes per moure’s. Passejar, allò que es diu passejar, que és el que es reclamava quan fa trenta anys cridaven l’eslògan “Volem la Raaaaambla!” ja no es pot fer amb els amics, xerrant, com feien els nostres avis, perquè avui la gent que puja o baixa ha de passar en fila índia en molts sectors.

On rau la mare dels ous?  Apuntats tots els factors anteriors que han facilitat la proliferació de les terrasses, no hi ha cap mena de voluntat en respectar el dret de passejar dels ciutadans, és més, des de tots els estaments sembla prevaldre el dret al negoci i a l’explotació privada de l’espai públic.

Així, locals inservibles per a instal·lar qualsevol negoci, petits, estrets i mal girbats, però situats davant d’una amplia o generosa vorera, en una plaça o una rambla, locals que mai ningú no hauria llogat, avui són cobdiciats per la restauració. A dins amb una mica de cuineta per anar tirant, una barra de tres pams, un parell d’escurabutxaques, la màquina de tabac i dues taules, ja en tenen prou, perquè el negoci no està en l’establiment, sinó en la vorera. Els permisos per a un establiment de dues taules, uns serveis i el que mana la normativa costen ben poc, i mentrestant el negoci està ocupant la via pública, si cal deixant-hi les cadires i taules a la nit perquè ni caben al local.

Després ve el soroll nocturn, la cridòria, la neteja, bé, això són figues d’un altre paner, dels quals se’n pot parlar un altre dia. Avui i aquí tot plegat queda clar: cada dia hi ha més terrasses ocupant l’espai públic i la normativa de terrasses és obsoleta ja que no garanteix els drets dels ciutadans. Tanmateix, ni l’administració ni els restauradors semblen tenir presa per a adequar-la, potser l’ambigüitat ja els hi va bé, tot plegat és allò “d’embolica que fa fort!” i “qui dies passa, anys empeny”.

En definitiva, estem vivint el joc dels disbarats, diuen que s’ha de fomentar el transport públic i dediquen milers de metres se superfície pública a potenciar el transport privat, com són bicicletes i patinets, sovint en detriment de busos i taxis; diuen que cal recuperar espais públics pels vianants i les grans voreres de la ciutat, els passeigs típics dels nostres pares i avis, estant ocupats per un estol de taules, cadires i para-sols, quan no per guinguetes que millor els hi hauríem de dir barraques.

Fotografia de portada: establiment de manicura | zeniaboulevard.es

Fotografia interior: thepetproject.in