Com anem de fonts públiques al districte?

Arran de la sequera, Joan Pallarès repassa el catàleg de fonts del districte, la importància de la seva funció i afegeix un homenatge musical de la mà del sagrerenc  Pere Terré.

Davant la dramàtica sequera que estem vivint, tots ens estem convertint en experts hidròlegs i mediambientalistes, però tothom en aquest cas i mai millor dit, porta l’aigua al seu molí, els politics sobretot, com ha succeït amb un grup de madrilenys que en un plenari municipal han dit fa poc que les fonts públiques atreuen els indigents.

Les fonts, a vegades amb tocs monumentals, a vegades senzilles, i la seva cura són una mostra de civilització, una necessitat a ciutats i a tot arreu; un altre debat seria si el seu disseny i funcions podrien adequar-se més a les necessitats actuals i millorar-ne el servei que presten.

De les 1722 fonts que hi ha a la ciutat de Barcelona, unes 150 (el 8,6%) corresponen al districte de Sant Andreu, tampoc amb això es pot dir que sigui un districte afortunat i per barris s’accentua més la desigualtat.

La Ventafocs en la distribució de fonts públiques seria Baró de Viver, amb 6 fonts (3,9%), però una altra cosa seria si mesuréssim el percentatge per habitant. Aleshores no en sortiria tan desfavorida, seguida del Congres Indians, amb 13 (8,4%) i Navas amb 14 (10%) que sí resultaria molt baixa per la seva densitat de població.

Molt igualats estan el Bon Pastor amb 21 fonts (13,5%) i la Trinitat Vella, amb 22 (14,2%), però en el cas de Trinitat cal advertir que un nombre important de les fonts públiques es concentren dins del Parc de la Trinitat.

Els barris més antics concentren el major número, així per exemple, La Sagrera amb 25 (16,1%), tenint en compte també la incidència que té la presència del Parc de la Pegaso, o que tenen fonts tan emblemàtiques com la recent recuperada Font de Can Gaig, la més antiga, de 1865, o la del Carrer Portugal, amb sardana composada “La Font de la Rambla”, per Pere Terrè. Per la seva banda, Sant Andreu s’emporta més d’un terç de les fonts, 54 (34,8%), algunes ubicades en llocs “de tota la vida”.

També cal observar que la majoria de fonts s’ubiquen en punts ben necessaris, com són jardins, parcs, espais de joc infantil, on són majorment necessàries per molts motius, des del beure de mascotes fins a incidències infantils o de tota mena.

Quan la pandèmia passada, les fonts van ser clausurades argumentant motius sanitaris. Cal desitjar que la sequera no arribi a tancar les fonts que, en els estius calorosos, són tant necessàries com l’ombra fresca dels arbres i els punts de frescor on resguardar-se de la calor intensa i, si cal, remullar-se discretament la cara.

Tant aquesta importància com el fet que, temps ençà, esdevenien llocs de reunió són factors que han deixat una empremta molt gran en la memòria dels habitants de moltes contrades, fins al punt de ser protagonistes de llegendes, contes, poemes, etc.

En el districte hi ha, per exemple, el cas de la font del carrer de Portugal, antiga rambla de La Sagrera, que encara compleix el seu servei oferint una de les aigües més fresques de tota la zona.

En Pere Terré i Domènech (1910-1995), músic i animador sagrerenc, amb carrer propi just a continuació de l’abans esmentat, va escriure entre les sis sardanes que va composar una dedicada a aquesta font, peça que va ser estrenada el 18 d’abril de 1932 amb el títol La Font de la Rambla.

Serveixi aquest homenatge a Pere Terré amb la música d’aquesta sardana, gràcies a la idea de Pere Reig (nebot del compositor) i de Josep Maria Mas (editor), per dignificar la seva funció en una època en què les ampolles de plàstic fan la competència deslleial a les aixetes públiques i les domèstiques i després ens queixem de la immensa quantitat de residus de plàric que genera la nostra societat actual.

Fotografia: font del carrer de Portugal | Jesús Manzano.