El barri albergarà en poc temps 25.000 nous habitants i milers de persones de pas mentre els serveis bàsics amb prou feines es poden atendre la població actual.
Sempre he considerat que els projectes es somniem en color i, després, esdevenen en blanc i negre. Sembla que a La Sagrera, desprès d’unes dècades d’anhelar la gran transformació territorial a l’entorn de la futura –i tan futura– estació ferroviària, mira cap endavant amb molt menys optimisme que fa uns anys, quan la construcció de l’estació era la mare dels ous, l’elixir fantàstic que guaria tots els mals possibles.
Fa alguns anys ben pocs gosaven pronosticar en veu alta la clatellada que s’intuïa. Darrerament i ja no només entre les quatre dotzenes de veïns participatius i conscienciats, sinó que també entre molts d’aquells passius i que no acostumen a parlar gaire, es va escampant una gran preocupació i no manca qui titlla tot plegat, sense embuts, d’engany i de bunyol.
La pregunta “Això qui ho paga?” que es va plantejar Josep Pla el 1954 en arribar a Nova York i veure tantes llums és el quid de la qüestió. Com en totes les obres, les plusvàlues financen les obres públiques, plusvàlues que s’obtenen edificant. Les construccions les fa la iniciativa privada, empreses que ho són no per vocació ni amor al ciment i al formigó, sinó per a guanyar diners, i que quant més sostre construeixen i més pugen les parets més bitllets entren al calaix, i si es pot especular encara es guanyen molts més.
I de quin bunyol parlen? No ho és el fet d’assolir 40 hectàrees de parc, o sigui 11 vegades l’actual Parc de la Pegaso, encara que sigui en un parc lineal sobre una llosa damunt de la infraestructura ferroviària, però que anirà arrenglerat i permetrà pràcticament anar del Besòs a Montjuic amb ben poc contacte amb clapes urbanes.
Tampoc resulta tampoc cap bunyol, si es materialitzen els 30.000 llocs de treball que preveuen que oferirà la zona, i que molts consideren exagerats. En tot cas, encara que es quedi lluny d’aquesta xifra i malgrat que La Sagrera estarà connectada a més del ferrocarril per les línies 1, 4, 9 i 10 del metro, provoca vertigen pensar en el moviment de tota aquesta gentada a la qual sembla que caldrà afegir la que vindrà atreta per una superfície construïda, 500.000 m2 (mig milió de metres quadrats) que sembla que es destinarà a ús comercial, terciari i hoteler. Un altre focus comercial a la ciutat?
La compensació de volums i les permutes, les caramboles del billar urbanístic, aquella pastilla que anava a una cantonada i ara, com en el joc d’endevinar la boleta, passa a tal altra lloc, permetrà fer diverses torres d’una alçada de planta + 20, al voltant del Pont de Calatrava i la Plaça del General Moragas, on avui les deu o dotze plantes ja són habituals en els blocs ja construïts.
El més impactant de tot són els 10.000 nous habitatges que es calcula portaran 25.000 ànimes al barri, de manera que La Sagrera doblarà la població actual. Es parla d’un 45% d’habitatges protegits, però protegits de què? Aquí s’inclouen els de preu accessible… sense matissar accessible per a qui. En tot cas, suposant que es complís aquest 45%, ja sospitem que, com acostuma a succeir, els de protecció seran els darrers en edificar-se i desprès de molt de retard.
Si amb la població actual, la residència de gent gran i centre de dia, les escoles, el CAP i d’altres equipaments ja estan col·lapsats, és evident que aquest panorama els porta a la ineficàcia total i absoluta. Per tant, el Pla d’Equipaments signat entre l’Ajuntament i l’Associació de Veïns el 2010 s’ha de considerar desfasat i s’ha de redactar un nou plantejament amb celeritat i que ofereixi respostes per a poder obrir el paraigua quan arribi la pluja; no val embadalir-se escoltant que ja trona.
La transformació de La Sagrera és una jugada més de l’eterna partida on tothom està d’acord prèviament i en sortirà satisfet també al final, excepte el veí, que sempre intenta esbrinar on està la bola i sempre s’equivoca. Aquest és l’únic que paga i que perd.
Fotografia: el complex Hudson Yards a Nova York | Arquitectura y Diseño