La segona entrega se centra en la plaça Masadas, el xivarri dels escolars, la proliferació de terrasses, la manca de caixers i serveis mèdics, la brutícia…
Seguint el fil dels comentaris que un pot sentir a la Sagrera en boca del veïnat, se sent de vegades una queixa de difícil solució i que ve provocada per les entrades a les escoles, ja que hi ha qui es desespera amb les aglomeracions d’alumnes a les voreres que formen taps a certes hores per desesperació dels vianants que van a la feina o al metge amb pressa i tenen dret a disposar de l’espai públic.
Els escolars també provoquen molèsties a la plaça Masadas ja que els nois i noies han convertit aquest espai públic en un pati postescolar, on criden, fan molt de soroll i resulta difícil creuar la plaça sense rebre un cop de pilota durant algunes hores del dia. A més s’ha d’afegir la proliferació de bars que han convertit Masadas en un punt massificat, en una macro terrassa, parc temàtic de la canya, la brava i l’hamburguesa, per a cansament del veïnat, que veu menyspreat el seu descans.
L’afartament ha arribat fins al punt que un grup de veïns i veïnes s’han organitzat per tal de reclamar a l’Ajuntament que posi ordre on ells denuncien un caos que els fa molt difícil el necessari descans, i així ho han visibilitzat amb algunes pancartes amb textos com: “Prou soroll, tenim dret a obrir les finestres”, “Prou, no més bars”, “Colau, ajuda’ns si us plau”, “Prou contaminació acústica”. Alguns habituals que viuen en carrers del voltant han optat per anar a d’altres llocs.
Els veïns de Garcilaso, on també es concentren diverses terrasses igual que a Jardins d’Elx, comenten que sortosament els establiments no són del model de Masadas, però que temen que a la llarga acabin igual.
La sanitat, com no, segueix preocupant. Ocasionalment, el veïns es queixen de serveis que es deixen de prestar al CAP, canvis de metges, etc. Fins ha nascut una plataforma específica de la sanitat al barri. Aquesta mateixa també es queixa del mal estat de les voreres, en especial a la zona propera al CAP, on les caigudes de vianants, en especial de gent gran, no són estranyes.
La brutícia és un altre dels greuges, però sobretot es critica l’incivisme, amb caixes i trastos abandonats al carrer; i la inseguretat no és aliena a les converses: algun atracament a botigues o a un vianant no és infreqüent, com tampoc ho han estat algunes baralles entre grups marginals.
També resulta vergonyant la manca d’entitats de crèdit, que a La Sagrera han restat concentrades a Meridiana. Avui molts aprofiten acudir al caixer automàtic quan “van a Barcelona”.
L’altra cara de la moneda és que parant l’orella es percep que la majoria de la gent està orgullosa de viure al barri, es troba a gust a La Sagrera. Curiosament, entre els més queixosos figuren els foranis recent vinguts, que es dolen de preus de lloguer abusius per al nivell del barri però, en canvi, admenten que, en general, La Sagrera està ben comunicada.
Tot plegat són problemes que com a La Sagrera, es donen a molts llocs d’aquesta i d’altres ciutats. Alguns es solucionen i d’altres s’enquisten i cronifiquen, però també hi ha certes converses més lúcides que alarmen sobre la pervivència del barri tal i com avui dia el coneixem.
Quan hom parla d’immigració, li venen al cap un seguit de problemes, a vegades d’encaix, a vegades de convivència, i cert és que hi ha certa immigració que es queixa del preu dels habitatges, però n’existeix una altra que va a l’inrevés.
En el darrers mesos, paral·lelament a alguns altres punts del barri, un gran bloc tocant la via del tren, prop de la Biblioteca de La Sagrera, amb pisos de lloguer de 1.200, o més, euros mensuals, espais ‘coworquing’, gimnàs, aparcament, seguretat privada i un nombre de serveis determinats, ha portat un nou veïnatge. Generalment són joves estrangers, políglotes, europeus o nord-americans, d’alt nivell d’ingressos, treballadors de multinacionals que troben en aquest concepte d’habitatges la sortida a les seves necessitats.
Se’ls veu pel barri, alguns amb criatures escolaritzades, la seva presència generalment es valora en positiu, però no manca qui tem per si el seu encaix no encarirà l’habitatge o sorgiran comerços més sofisticats, orientats cap a una idiosincràsia que no és l’actual.
El cert és que l’impacte de la NO estació es comença a notar, com també es nota a les xarxes socials, una altra font que pot servir per prendre el pols sobre qualsevol assumpte. Tinc la impressió que existeix un cert retrocés social en la mesura que fa unes dècades l’Associació de Veïns superava el miler de socis i que aleshores les mobilitzacions al barri per a qualsevol problema eren generals. Recordem el cas del guineà detingut, la panificadora, la reivindicació d’escoles i sanitat, etc. Llavors a La Sagrera l’empatia era total i tant feia que afectés directament o no a la persona. Tot això penso que s’ha perdut.
Avui és cert que està de moda queixar-se, però a la vista es nota que està més de moda relativitzar, fins i tot frivolitzar qualsevol problema que no ens afecti i magnificar el propi. Sens dubte, tothom vol un barri millor i no tothom pensa que millor vol dir més humà.
Fotografia de portada: pancartes de protesta pels sorolls a la plaça Masadas avui mateix | Redacció
Fotografia interior: brutícia al voltant dels contenidors aquest estiu | Redacció
