El model de Guàrdia Urbana que volem els ciutadans

En Joan Pallarès explica una anècdota que exemplifica quina sensibilitat haurien de posar sempre en pràctica els agents de la Guàrdia Urbana en la seva relació quotidiana amb la ciutadania. 

L’antiga escola de formació professional accelerada de La Sagrera, inaugurada al 1961, fa cosa de deu anys que és la seu i magatzem de DISA, el Banc d’Aliments de Sant Andreu.

Com passo sovint per davant, els dies de repartiment sempre veig gent anant i venint, traginant un o dos carretons de la compra i algunes bosses de gran capacitat que, fins i tot per a les dues persones de la família que sovint hi acudeixen, els costa arrossegar tant embalum.

Hi ha qui va a peu, altres agafen l’autobús a la porta mateix, on s’aturen quatre línies, o a parades properes, segons la direcció cap a on vagin. Pujar a l’autobús carregats com van sovint no resulta fàcil per ningú; requereix esforç físic i habilitat, ja que la càrrega es mou i, de vegades, han de refer els paquets.

Els veïns ens hem acostumat a la seva presència, perquè han acabat esdevenint també els nostres veïns, però als forasters els sobta. Per exemple, recordo quan, en els seus inicis, el maig del 2013, vaig passar-hi per davant amb el crític d’art Josep Maria Cadena. Com a ell li va sobtar tant, en va parlar i ho va explicar a la tertúlia radiofònica on participava.

La qüestió és que aquest dilluns, que és un dels dies de repartiment, a meitat de juliol i a tocar de les set de la tarda, observo des de la vorera contrària com una dona relativament jove, amb carretó i dues bosses, arrossega un volum que supera la seva minsa envergadura física. No pot amb tot plegat, li cau la càrrega i sembla que el carretó té algun problema a la roda, vaja, un drama.

S’atura al primer banc del carrer gran de Sant Andreu, prop del col·legi Teresa de Jesús, que ara en diuen Turó Blau, i comença a estibar de nou la carrega sense èxit. M’agradaria ajudar-la, però prou feina de mobilitat tinc per a mi; miro si passa alguna persona jove i forta per tal de fer-li notar les dificultats de la dona: és un moment força desagradable.

De sobte, un cotxe gris sense cap marca especial s’atura a la seva alçada, davallen dos agents de la guàrdia urbana d’uniforme i ajuden a la dona a assegurar la càrrega, però és obvi que ella sola no pot transportar tot allò. Em pregunto si algú els ha avisat o ells sols han estat capaços de percebre les dificultats de la dona?

De totes maneres, el que passa a continuació encara em deixa més sorprès. Els dos agents, un home i una dona, bo i estibats bé el carretó i les bosses, ho pugen tot al cotxe camuflat, conviden la dona a entrar-hi i marxen.

De vegades hi ha escenes que s’han d’explicar, coses que s’han de dir, gestos que no han de restar a l’anonimat i s’han d’agrair: moltes gràcies.

Fotografia: agents pendents dels peatons al centre de Barcelona | Ajuntament de Barcelona