L’acte va tenir lloc dijous dia 7 de juliol a la tarda a Sant Pacià.
Dijous a les 19.30 h, l’església de Sant Pacià es va omplir per acomiadar formalment a un veí ben especial. I quan dic formalment és perquè un acte litúrgic és això: un esdeveniment social amb un protocol ben marcat i amb un marc mental molt determinat que, lògicament, no pot copsar la diversitat d’emocions i sentiments, de vegades contradictoris, que la personalitat polièdrica i díscola de Joan Paredes generava entre aquells que l’havien tractat. Per això vull expressar el meu testimoni personal sobre ell.
Però l’empremta que va deixar en el poble està clara per la quantitat d’assistents, església pràcticament plena, molts dels quals ja havien acudit al funeral del dia 24 de juny a Les Corts i que el dia 7 de juliol tornaven a sentir-se cridats per testimoniar un altre cop l’amistat o el reconeixement per la seva pèrdua als 71 anys.
El presents eren de diversos àmbits: familiars, amics de tota la vida de Sant Andreu, alguns del seu col·legi, Els Padres; veïns del carrer de Camilo Fabra; còmplices d’aventures teatrals de La Lírica de Sant Andreu; socis de la Lira i del Casal Catòlic; asidus de l’Ateneu L’Harmonia; companys de cafès, bars i restaurants que freqüentava, i molt possiblement d’altres sectors que desconec.
Com va quedar expressat per part de Vicenç Araque, el pàrroc de Sant Pacià, Isabel Arbonés, per part de la Lírica de Sant Andreu, i de Palmira Alguersuari, veïna del seu carrer i presidenta del Grup Teatral Antifaz, allò que feia entranyable a Joan Paredes, malgrat el seu caràcter de vegades atravessat, tèrbol i difícil, era la seva capacitat d’establir relacions amb qualsevol persona des del primer moment de la coneixença i establir un tracte franc, honest i directe expressant les seves idees sense embuts, amb les quals no sempre un havia d’estar d’acord.
Però per ell, penso, per sobre de les diferències, a no ser que fossin abismals, cosa que de vegades li passa a tohom amb uns o altres, el més important era la relació, la conversa, la salutació en mig del carrer, és a dir la xarxa humana, com es va dir diverses vegades a la cerimònia, i que és una de les acaracterístiques que més valorem els que vivim a Sant Andreu. I Joan Paredes va esdevenir el gran saludador andreuenc durant els seus passeigs per la rambla de Fabra i Puig, pel carrer Gran, Coroleu, Monges, Pons i Gallarza, etc.
La seva vocació teatral desenvolupada a la Lira i els darrers anys a la Lírica de Sant Andreu encara va despertar més en ell aquesta vocació d’intentar crear lligams, nexes, sinèrgies, com es diu actualment, per fer créixer encara més la vida associativa de Sant Andreu, i a La Lira i al Casal Catòlic en són testimonis. Valgui com a darrera prova d’això el fet d’implicar-se en la preparació d’un homenatge a Ramon Margalef, un exdirector de teatre de La Lira Teatre mort fa un temps a Reus.
I parlant d’un acte que es va desenvolupar en una temple religiós no es pot menystenir la seva relació amb l’església, almenys en la seva vesssant més social i cerimonial ja que durant anys va ser el Sant Josep al Casal Catòlic de Sant Andreu, que vaig heretar jo mateix un temps, i més tard el Getsè. I a la Setmana Santa, en Joan Paredes, tal com va recordar el Mossèn era qui carregava la creu de Jesucrist, just entrant a la part esquerra, i la instal·lava a la zona de l’altar amb tots els requeriments de força i tècnica que ell havia adquirit i madurat amb el temps.
En definitiva, en Joan Paredes ha marxat a la casa del Senyor i mentre no ens toqui el torn a nosaltres és possible que en sortir de casa passi pel nostre cap la idea que ens el trobarem en alguna de les contrades abans esmentades disposat a saludar-nos, aturar-nos fins i tot, i a fer-nos somriure amb algun comentari divertit.
Així era i així seguirà sent pels segles dels segles perquè ara ja res ni ningú el podrà canviar.
Apa xaval, ara descansa en pau. Tu t’emportes una gran tros de Sant Andreu cap a l’eternitat.
Fotografia: un moment de l’acte litúrgic en memòria de Joan Paredes | Jesús Manzano
