Adama Traoré, Daniel Montané i el Concurs de cant Tenor Viñas

A propòsit del concert final d’aquest concurs, dirigit per l’andreuenc Daniel Montané, Marta Garciasols critica la desigualtat mediàtica que existeix entre el món del futbol i la música clàssica.   

El passat diumenge es va celebrar al Liceu el concert final del Concurs Internacional de Cant Tenor Viñas amb la guanyadora d’aquesta 59ª edició, Gemma Summerfield, i els altres 11 finalistes.

L’envergadura internacional d’aquest esdeveniment musical es pot copsar de seguida amb unes poques dades: han pres part 600 cantants procedents de 61 països que es van presentar a una primera ronda de selecció als teatres més importants del món: Nova York, París, San Francisco, Londres, Milan, Berlín, Madrid, Moscú, Pekín i el propi Liceu.

La setmana passada van tenir lloc a Barcelona les semifinals (dimarts 25 i dimecres 26 de gener); la final, el divendres 28; i el diumenge a la tarda la gala final de cloenda amb l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu.

Poc abans del concurs i al llarg de la setmana en la qual es va dur a terme, els mitjans de comunicació van dedicar una certa atenció a l’esdeveniment: presentació general del certamen, recordatoris sobre la figura del tenor Viñas, desenvolupament de les fases, membres del jurat, comentari sobre els mèrits de la guanyadora, etc.

Finalment, va arribar el dia del concert de cloenda per al qual resulta imprescindible un director molt especial: posseïdor d’amplis coneixements, maduresa de caràcter, paciència, domini d’idiomes, sang freda, etc. Per què citem aquests requisits? El lector ha de pensar que aquest concert no té una gran preparació, perquè no hi ha gairebé temps per assajar, i alguns cantants amb molt poca experiencia és el primer cop que interpreten àries amb una persona movent la batuta i una orquestra. La tensió és real, però el director l’ha de dissimular amb el seu bon ofici.

Aquest personatge cabdal, des del meu punt de vista per tal que el concurs acabi amb una gala operística exitosa, enguany es diu Daniel Montané i, sí, és andreuenc, per això parlo d’ell en aquest mitjà. Algú ha sentit parlar d’ell? Ha llegit o vist alguna entrevista? Algun apunt sobre la seva trajectòria professional en cap diari? La resposta us la dono jo, però solament cal anar al cercador de Google per contrastar-ho. Malauradament, la resposta és no. Tan sols apareix el seu nom citat escuetament al final d’alguna notícia sobre aquest concert com si fos una persona que casualment passava per allí.

Tanmateix, resulta que aquest andreuenc va acabar els seus estudis ‘cum laude’ en la Universitat de Graz, actualment és el Director Principal de l’Òpera de Magúncia i atresora des del seu debut el 2004 una carrera plena d’actuacions en teatres de tot el món. Això sí, el seu debut al Liceu va ser el desembre de 2020, amb ‘La Traviata’, perquè… ¿si els alemanys saben apreciar el talent català per què l’hem de promocionar nosaltres?

Per altra banda, fa un parell de dies un club català va presentar un jugador, també català com en Daniel Montané, que acabava de fitxar. Suposo que no cal dir el nom perquè l’atenció mediàtica ha estat massiva. El seu mèrit? Ser futbolista i haver generat il·lusió entre els aficionats del Barça, malgrat que les estadístiques en el seu anterior club són molt pobres. Així som: un brillant present en un àmbit que demana l’excel·lència passant desapercebut, en front d’un present mediocre que acapara tot l’interès.

Per cert, dues puntualitzacions: a mi m’encanta el futbol i no hi ha cap fotografia d’en Daniel Montané dirigint el concert al qual em refereixo perquè no n’he trobat cap a les xarxes.

Fotografia de portada: finalistes saludant en la cloenda del concurs | Gran Teatre del Liceu