Joan Pallarès reflexiona sobre el paper que juga aquesta figura política després del cessament d’un dels membres del consell de districte per part del seu partit aquests darrers dies.
El cessament, amb data 1 de desembre a la Gaseta Municipal de l’Ajuntament de Barcelona, d’una consellera de districte a Sant Andreu em mou a una reflexió general sobre aquesta figura sense ànim d’entrar en cap polèmica, tot i tenir la meva opinió ben clara al respecte. Simplement escriuré alguns pensaments sense donar noms, ni esmentar sigles, que prou bé el lector podrà entendre què pretenc dir i si li plau posarà l’etiqueta on li plagui.
La figura del conseller de districte ha estat sempre de representació, la primera baula d’una cadena política, molt útil per a la capil·laritat i la proximitat amb les persones i entitats, tant d’informació com de transmissió; per tant, és una funció molt digne, però amb ben poques atribucions i sempre amb l’obligació de donar la cara.
Al llarg de dècades va ser una feina voluntària i altruista. Tan sols se’ls pagava simbòlicament el que són actualment trenta euros a l’any i molts dels consellers, que venien del món veïnal o de la clandestinitat de la dictadura, era clar per què eren consellers.
Quan l’entrada en vigor dels euros, la remuneració va anar millorant. Es va passar a cobrar al voltant dels 1200 euros l’any, als quals s’havia de treure l’impost revolucionari que solia aplicar cada partit, com si el conseller fos un diputat o un ministre.
L’assumpte va degenerar quan al 2009 els consellers i conselleres de districte es van convertir en mileuristes, tot i ser una feina voluntària i voluntariosa, i aleshores ja van aparèixer personatges amb certes ambicions.
M’aturo aquí i no parlaré més de diners perquè afortunadament la immensa majoria dels consellers de districte farien aquesta feina amb la mateixa dedicació i voluntat. Se’ls nota la vocació i per alguna poma discordant en el cistell, no podem judicar i condemnar unes persones que, malgrat estar d’acord o no amb les opinions i comportament dels seus líders capdavanters, desenvolupen la seva conducta i feina de manera immaculada.
Canvio de tema. El poder als partits rau en qui fa les llistes electorals, qüestió per a fer-ne rius de tinta; els consellers de districte, eina de base dels partits, han estat sempre nomenaments de confiança de qui mana al grup municipal, continuen sent-ho ara i, em temo que per l’estructura municipal, ho continuaran sent.
Temps era temps, alguns partits clamaven per l’elecció directe dels consellers de districte, potser pensant que això podia desequilibrar altres majories i arribaven a incloure la elecció directe dels consellers en el seu programa electoral, fet pel qual mai van promoure cap iniciativa.
Fins es parlava de la necessitat que el regidor del districte en fos veí, no diguem ja els consellers; avui hi ha alcaldes que no viuen al poble que representen, regidors que no viuen a la ciutat ni al seu districte, i alguns consellers que sabem per què no els trobarem mai pel carrer; tot plegat deu ser culpa de la globalització.
Alguns partits, abans de les eleccions municipals, organitzaven eleccions en les assemblees de la militància per escollir consellers sense saber si els resultats de les urnes els permetria tenir-ne cap, i va arribar a passar que, un cop presentats com a nous consellers al partit, s’havien de passar quatre anys més a la banqueta per arribar a ser titulars gràcies a la següent contesa electoral.
Ara ja no s’escolta això de l’elecció directe dels consellers i ben pocs parlen de la limitació de temps en una responsabilitat, i respecte a les eleccions internes per a càrrecs de confiança o electes, simplement mireu i escolteu la meva rialla.
Les cúpules dels partits obliguen als grups municipals a realitzar les coses més extraordinàries i contra natura imaginables: alcaldes empassant-se gripaus, regidors votant negre allò que ells mateixos havien demostrat que era blanc, etc. Segons els partits, són aspectes de la política que esdevenen per raó de l’anomenat interès general, encara que moltes vegades no sabem de qui és aquest interès o si l’interès és bancari i, evidentment, no és de calaix fer política repetint com un mantra argumentaris buits de contingut.
Massa sovint, des de fora, es percep la política com un joc de cadires, i malament quan les cadires fan soroll en canviar-se; mirant el web municipal es pot veure que hi ha informació pública suficient per parlar de transparència i que es treballa amb millors eines que abans, encara que la fonamental de un conseller és fer carrer, visitar entitats, per la qual cosa hi ha grups que mantenen temps i temps els seus consellers, senyal de valoració positiva i d’eficiència, a més que la gent valora molt conèixer l’interlocutor ja que genera confiança i, per tant, les piruetes a mig mandat sempre desorienten.
Fotografia: Ajuntament del districte de Sant Andreu | barcelona.cat
