La notícia dels Espigoladors recollint la fruita dels tarongers urbans plantats als carrers de Sant Andreu, aplegant 800 quilos de taronges per a fer-ne 3.000 pots de melmelada causa admiració per molts motius: aprofitament del menjar, ocupació per a un col·lectiu vulnerable, el repartiment del producte a entitats socials. En resum, és una notícia agradable i simpàtica.
Fa més de vint anys que al Districte de Sant Andreu van plantar els primers tarongers urbans, ornamentals, Citrus aurantium varietat amara, o clar i català, el taronger agre o bord. Llavors no pocs van descobrir, a la primera queixalada, que aquelles taronges tant boniques, eren amargues com la fel; d’altres més incívics, les van utilitzar com a projectils contra façanes i, cada any, alguna ventada encatifa els carrers de color.
Fa la dita que Quan s’esprem molt la taronja, surten els pinyols, almenys així ho he sentit dir a alguns pagesos, gent exòtica com el meu amic Toni, qui com tots els pagesos, acostuma a quedar-se bocabadat dels prodigis i la imaginació que tenim els de ciutat, de la de tombs que donem per no moure’ns del mateix lloc mentre voltem la Terra sense veure-hi més enllà dels morros, pagesos que no se sorprendrien pas si un dia les noticies de la televisió diuen que en el subsòl de Barcelona, a més del metro, els urbanites han descobert que hi ha aigua.
En Toni és pagès de tota la vida i tota la vida ha conreat la taronja allà a la comarca del Montsià. El conreu de la taronja ensenya molta filosofia, però a més en Toni és un pagès il·lustrat, que té càrrecs municipals i també dins d’entitats culturals, no només locals, sinó nacionals i estatals, però com tot els pagesos sap aprofitar el temps, fins al punt de retardar-se una reunió i aprofitar la demora per agafar el tractor i anar a tirar un saquet d’abonament al tarongers del tros.
No sé que en pensarà en Toni dels pagesos urbans que apleguen sobre llambordes, panots i asfalts uns centenars de quilos de taronges, ni que en pensaran els pagesos com ell que allà Amposta, Alcanar o La Sènia, que any rere any han de deixar bona part de la collita sense aplegar perquè als preus que els intermediaris paguen la taronja o la mandarina no cobreixen les despeses
A més d’haver d’aplicar les obligacions i limitacions de les normes europees quant a fertilitzants, herbicides, insecticides, sentir-se vigilats pagar les sancions si no compleixen la normativa, com en el cas de les assegurances i cotitzacions a la Seguretat Social i en riscos laborals dels temporers que contracten, mentre que als mercats de les grans ciutats estan plens de taronges –o de qualsevol altra fruita– importada de països de l’anomenat tercer món.
Milers de persones, consumidors, de ciutat, ignoren que el pagès ha de deixar els seus productes sense collir, perquè des del Marroc, des de llatinoamèrica, des d’Àsia importen productes molt més barats, no només per la mà d’obra en règim d’explotació, sinó conreats amb pesticides tòxics i fertilitzants nocius, totalment prohibits per la Unió Europea, vetats als seus pagesos, però no als grans supermercats, a les grans superfícies que compren i ofereixen als seus establiments, amb tota la llicència de la Comunitat, productes que malmeten la salut dels ciutadans, uns ciutadans, això sí, que se’ls crida a votar i elegir a uns eurodiputats que giren l’esquena als temes agrícoles i els semblen provincians.
No, no només és el cas de les taronges d’en Toni, estem parlant de tota l’agricultura –i d’altres productes que no són agrícoles també–; és un tema molt més ampli. Dins de quatre dies vindrà Sant Jordi, de moment dels llibres no en parlem, encara que ens hi podríem embolicar amb editorials multinacionals i en llibreries amenaçades pels monstres del comerç electrònic, però de roses… què en sabem de les roses de Sant Jordi?
A Catalunya ja no queden floricultors que conreïn roses, potser mitja dotzena al Maresme la toquen d’esquitllada, per no abandonar-la, mentre tothom continua comprant-la i regalant-la (el darrer Sant Jordi celebrat amb normalitat, el 2019, van ser set milions i mig de roses), però aquestes flors venen majorment d’Amèrica Llatina, en avió, massivament, també d’altres països del món, és a dir, ja no hi ha roses catalanes al mercat.
I entre tant continuarem barrinant, confinats en una comarca asfaltada, somniant boscos i prats, un país rural, paradís de les vacances i amb paisatges de postal, quan resulta que comprem taronges exòtiques amb fertilitzants de risc i la catalaníssima rosa de Sant Jordi portarà perfum del tròpic; respecte al drac, ja fa temps que és xinès.
Fotografia: camp de tarongers | Agroinformacion.com
