Quan un acostuma a agafar el bastó per sortir de casa, ja n’ha vist tantes a la vida que ni trobar-se amb una granota peluda constitueix cap novetat ni sorpresa, menys encara trobar-se que han canviat una placa de carrer i han variat el nomenclàtor.
Vivim en una ciutat on hi ha carrers que en un segle han canviat cinc o sis vegades de nom, sovint per depuració política, altres per dèria de qui sap qui, sobretot de pseudoilustrats/des o guardians/es de les pureses ideològiques qui sap sota quins conceptes pouats de les pregoneses conceptuals que esclaten en moments determinats.
El nomenclàtor barceloní, un dels més restrictius i desenvolupats de l’urbanisme, tal que moltes ciutats l’han pres com a model, ara travessa un període d’ebullició, com un zel on les hormones fan el xup-xup i es disparen i darrerament els quatre genets justiciers de l’Apocalipsi ciutadà han sortit en cavalcada i tornen a escapçar noms existents per substituir-los per d’altres considerats no només escaients, sinó de justícia, o de igualtat, el mateix que ja ha començat a passar en les revisions històriques que remouen estàtues, canvien sentits de celebracions o redueixen al no-res sentiments de sempre.
Pocs recorden els temps passats quan, en ple franquisme i de la mà de qui era Director General de Transports de l’Estat, Santiago de Cruïlles de Peratallada i Bosc, marquès de Castell Torrent i Baró de Cruïlles, quan l’antic poble de Sans es va convertir en Sants; o poc desprès quan Santa Perpètua de la Moguda va recuperar el Santa Perpètua de Mogoda i no parlem dels Sant Quirze que havien estat San Quirico.
Que el 1979, desprès de les primeres eleccions municipals al maig i poc abans d’acabar l’any, el consistori barceloní fes els primers canvis de nom i els relativament nous carrers Martires de la Tradición o Matias Montero passessin a anomenar-se Onze de Setembre o Camp del Ferro era normal; per cert, que ara no entraré a discutir si el canvi a Camp de la Ferro és una collonada (perquè ja ho he deixat clar altres vegades i continuaré dient i escrivint Camp del Ferro), però que a un carreró perdut, que el noranta nou per cert dels barcelonins ni saben on és, anomenat Reis Catòlics, entre els boscos frondosos de Vallvidrera, quaranta dos anys desprès d’aquell gran canvi de noms punyents, sigui substituït per un que semblava més grat a un sector de veïns, no se si es còmic o dramàtic, però més bé penso que és esperpèntic.
El nomenclàtor, l’odonímia o hodonímia, que estudia els noms dels carrers i vies, és una petita branca de la toponímia. En el cas de camins rurals i senders, els noms emanen més de l’ús popular; en el dels carrers i les places, sempre hi ha una determinació municipal que oficialitza el nom, que no sempre respectuosa amb el que la gent li venia donant.
A Sant Andreu sovint escoltem que algú parla, majorment en nom castellà, de la Plaça de les Fonts, per anomenar la Plaça de Can Fabra, o la Plaça del Rellotge, per la Plaça del Comerç. Solen ser gent que potser resideix des de força temps a la contrada, però el seu nivell d’integració al barri o és escàs o viuen en un cercle on l’ubicació del seu habitatge té una importància relativa.
Fa uns mesos vaig aplegar un seguit de noms de llocs del barri de la Sagrera i la gent que responia a aquestes característiques d’origen, com el cas de Sant Andreu, majorment no els designaven en versió catalana. Així, el carrer de Garcilaso era el carrer de l’Ambulatori; el carrer Gran de la Sagrera era el carrer de les Monges; els nous edificis veïns de Berenguer de Palou, el Costa Concòrdia, deu ser per la semblança a un vaixell; la Nau Bostik, Can Pintamones; la plaça Cararach, la plaça de la Guardia Urbana; el Parc de la Pegaso, el Parc del Pop; a Meridiano Cero ja li ha quedat de sempre Hipercor; el revolt de la Meridiana, la placeta del Mercadona; el sector de la Meridiana on i a les parades d’autobusos, simplement El Metro; els Jardins d’Elx són la plaça de Missa; i la plaça Masadas, tant he escoltat els Arcs, com “los Portales”.
En canvi, sobre la plaça de l’Assemblea de Catalunya, sembla que el popular nom de les Rates és per a la gent antiga; i tot i els estirabots de fer-li dir Digne al conegut des de sempre com el Pont del Treball a seques, tot i ser ara provisional, la gent poc arrelada al barri li diu el Pont de la Verneda.
Sens dubte hi ha més noms, en família tots tenim denominacions particulars, sovint una botiga, una cafeteria o la casa d’un amic ens fa donar-li nom a un carrer. Tots tenim el nostre univers però, com a éssers socials, el millor per relacionar-nos és entendre l’entorn on vivim; un entorn que es forja dia a dia, que evoluciona amb el pas del temps i que, sovint, no li plau massa els decrets ni el direccionisme, com gairebé a tothom li agrada passejar al seu aire i fruir de zones verdes, però no restar atrapat entre blocs de pedra i xarxes de pintura i que li diguin on pot i on no pot posar els peus.
Fotografia: durant uns dies van existir dos ponts del Treball Digne | estovadeobras.com
