A la Sagrera, el 2020 queda enrere

A partir del dia de Sant Esteve, els mitjans de comunicació, tots a cor, ràdio, televisió, premsa en paper o digital, reben el tret de sortida per oferir els resums anuals i durant una setmana ens matxucaran sistemàticament, com una tortura metòdica, amb els resums de l’any que s’acaba, resums de tot: cançons, films, fets, accidents, futbol, moda, famosos… Aquest cop es pot ser més cruel encara en pretendre recordar i fer reviure tot el que hem passat el 2020?

Anem a la Sagrera: Què ha passat a la Sagrera el 2020? Prometo no parlar de la Covid19, que ens ha tancat molts temps l’assistència primària, que ens ha trastocat els serveis, que centenars de malalts crònics no han vist en persona al seu metge ni a l’especialista des del 2019 i, fins i tot,  a alguns els van deixar amb la paraula a la boca en la consulta a un especialista, programada al 2019 i anul·lada sine die des de primers del 2020. No, no parlaré d’aquesta vergonya social, però… Què ha passat a la Sagrera el 2020?

El millor per fer balanç de l’any és formular la pregunta en negatiu: què no ha passat? Doncs, no s’han celebrat ni la festa de primavera, ni la festa major, ni Sant Jordi, ni res, de res, res. No s’han organitzat espectacles, ni fires, ni res de cultura, ja que el Centre Cívic i els Casals han romàs tancats, les biblioteques closes, les exposicions restringides, etc. A La Sagrera, com a centenars de llocs de la nostra geografia propera i no tant propera, en molts aspectes, al 2020, no ha passat absolutament res, ha estat un any azoic, improductiu, un any en què només es moria gent.

He dit que no parlaria de la Covid19 que ens ho ha trastocat tot, però en altres aspectes s’ha de dir que a La Sagrera tampoc ha passat res: les obres del tren, de la futura estació, de la gran transformació meravellosa que diuen tindrà el nostra barri, potser s’ha avançant, però son projectes que venen d’abans i miren cap al futur, així que res de res; del desviament de cabals i els temes judicials de les obres, tampoc res de res; les faraòniques obres del sector Garcilaso i Berenguer de Palou, ja ens venien de l’any passat, i es projecten en el venidor; els talls de la Meridiana allà a Sant Andreu, que afecten la nostre mobilitat, en especial el transport públic, ja hi eren i tot apunta que continuaran, llavors, amb relació a l’any anterior: a la Sagrera, ha passat alguna cosa?

Inaugurar, el que es diu inaugurar, tampoc s’ha inaugurat res. El Poliesportiu del Camp del Ferro, que s’havia d’inaugurar en començar l’epidèmia, simplement va entrar en funcionament quan va poder ser; llevat d’això, és més el que ha minvat que el que ha crescut: botigues que han abaixat la persiana, comerç tancat, dies de claustre i algun cantant en un balcó remot, quan no picant de mans a hora fixa.

Tot i que alguns recordaran la primavera al balcó o a la finestra, amb el carrer com una cosa remota, les escoles barrades fins a fi de curs, i l’any de les fotografies fàcilment datables per la mascareta; també recordaran l’alegria amb la qual molts es van prendre el retorn a la falsa normalitat, tan falsa com efímera, amb les butxaques buides i les terrasses plenes. L’espectacle semblava un estiu de rereguarda en un guerra inconclusa, amb remor de canons de nous confinaments, fins que va arribar de debò el que tothom ja esperava i els somriures, continguts sota la mascara, s’esborraren de nou.

Adéu, 2020 miserable, a la Sagrera ens vas fer tancar comerços i repartires crisis arreu, uns quants pisos d’iniciativa privada van portar algunes cares noves al barri, l’any que el capdavanter veïnal Josep Barbero va obtenir la medalla d’honor de la Ciutat; l’enderrocament dels sostres d’amiant durant l’estiu en un bon tros del barri; de la rehabilitació de Can Benito Ferré, l’any que ens han deixat les sagrerenques Núria Gispert o Rosa-Maria Sardà, o en Paco Rivas, entre molts altres, un any de números rodons i caires punxeguts, un any que deixem enrere i que molts voldríem oblidar.

Fotografia: plaça d’Elx a La Sagrera | paperblog