La revista mensual Sant Andreu de Cap a Peus compleix el dia 11 d’octubre els 40 anys d’existència i s’apropa a ser la publicació de més durada a Sant Andreu, un mèrit que sovint se li atorga, però que en realitat correspon fins ara a Sport9, revista que va decidir abaixar la persiana en el número 1088 de desembre de 2017.
Felicitats extenses al nombrós equip de persones que des de l’Associació de Veïns de Sant Andreu de Palomar han fet possible quatre dècades de regularitat conservant cert esperit de la idea primitiva: un full de paper que informés del que passava al territori, un projecte que aviat va veure que la regularitat idònia era quinzenal i que, posteriorment, va optar per la freqüència mensual.
Felicitats a tots i a totes, alguns del quals figureu a la història com a capdavanters del projecte, liderant-lo en una època, i dotzenes han estat formigues anònimes, obreres i treballadores incansables que l’han fet possible número a número.
Personalment me n’alegro dels quaranta anys de De Cap a Peus, al qual vaig col·laborar des del número 339, al desembre de 1992, quan encara apareixia quinzenalment i era dirigit per Berta Solanes, durant tota l’època de l’Imma Santos i ho vaig continuar fent regularment fins el numero 500, d’octubre de 2005, quan la publicació feia el quart de segle.
En total han estat prop de dos-cents cinquanta articles, la majoria signats amb nom i cognoms, d’altres amb les inicials, alguns com a CAP, i no pocs amb el pseudònim habitual o alguns de curiosos com Lope de Pega, Paco de Quepedo, Joan dels Collons Negres (personatge real que va existir al Sant Andreu de 1553), Lo Gaiter del Rec Comtal, Marta Codina, Esther Rius Camps…
Durant molts anys, vaig publicar-hi número a número les Gotes d’Història, divulgant aspectes del passat del poble, encetant alguns temes que han estat motiu de treball i de publicacions extenses després, també algunes col·laboracions a quatre mans, de les quals recordo entranyablement a dos andreuencs ja desapareguts: Josep Bota i Salvador Casas.
Però si una cosa haig de dir, almenys entre el primer moment i l’any 2002, és que el motor i l’alma mater del De Cap a Peus era en Pau Vinyes, qui feia tots els papers de l’auca: picar textos, corregir, coordinar, redactar, distribuir, etc.
Fins i tot va haver-hi una època en la qual la publicació arribava als socis per correu postal i, aleshores, quan arribaven els exemplars de les Gràfiques Martin, en Pau avisava l’equip que preparava els enviaments i a les sis del matí següent anàvem ell i jo a carregar-los al meu cotxe, els portàvem a les set, quan obrien, a la oficina de correus de l’Estació de Mercaderies de La Sagrera, on bo i tramitat l’enviament, retornàvem al garatge i cadascú marxava a la seva feina.
En aquella època, sense xarxes socials, el que es publicava al De Cap a Peus tenia molta influència. Era una mena de La Vanguardia a nivell local, més d’una vegada des de l’Ajuntament una trucada a l’Associació o unes referències en una reunió expressaven el malestar per tal o qual paraula.
Recordo especialment les que em va dir el llavors regidor del Districte Eugeni Forradellas, en la primera Comissió de Govern que vaig assistir el 1996, com a nou Conseller de Districte: El que es parla aquí no té el jurament de secret com en un consell de ministres, però no és per publicar-ho a les pàgines del De Cap a Peus. Obvi que des d’aquell dia les meves col·laboracions a la revista es van circumscriure a temes de història o a ressenyes d’actes majorment cultural, tot i que ambdues activitats, Conseller i Col·laborador sempre les vaig exercir de manera totalment voluntària i altruista.
Còmica em sembla avui la història d’un dissabte al matí, amb tots el exemplars preparats per a la distribució, quan un veí disgustat per una notícia on apareixia fotografiada la seva casa, pretenia calar foc a tots els exemplars… La situació va ser molt tensa, l’home amb un encenedor a la mà i cridant: ‘els cremo, els cremo’. Passats els anys em miro l’escena surrealista i em faig un tip de riure, però llavors prou que vaig suar per calmar-lo.
Segur que al llarg de quaranta anys de De Cap a Peus hi ha moltes històries com la meva, petits detalls personals, períodes més o menys llargs de feina, centenars de petits sacrificis i aportacions voluntàries que construeixen la història global, un iceberg gegantí, la novena part del qual no es veu, les baules d’una cadena que conformen una petita gran història de quatre dècades.
