Sense remuntar-nos a la prehistòria de finals de la dècada dels vuitanta, el proper mes de febrer farà trenta anys que el Consell Executiu de la Generalitat va donar llum verda al projecte ferroviari de gran velocitat que uniria Barcelona amb la Jonquera, amb estació central a La Sagrera.
Des d’aquell moment fins avui, bona part del temps ha estat emprat en discussions dignes de monòleg de Cantinfles sense solta ni volta o per interessos roïns: primer, que si un camp de cols, després que si un carreró sense sortida, més tard que com enllaçar amb l’aeroport, a continuació que millor portar-la a Sant Cugat, més endavant que si el túnel va pel carrer de dalt o el de baix amb arguments prefabricats ,i per a acabar-ho d’adobar, que millor el traçat litoral.
D’aquesta manera, han anat passant dècades fins que hem arribat al dia d’avui quan ens trobem que, tot aquest temps desaprofitat per tirar endavant l’obra, ha servit, en canvi, per facilitar àmpliament la corrupció més descarada, intervencions judicials a les oficines de la infraestructura ferroviària (AdIF) i unes històries penoses que esperem que arribin als tribunals algun dia.
Mentrestant, durant els anys noranta l’entorn es va anar degradant d’una manera molt evident, sobretot l’antiga estació de mercaderies que va ser abandonada i traslladada, i les indústries del seu voltant, que van ser foragitades perdent-se un seguit de llocs de treball. La zona de La Sagrera, paral·lela a la infraestructura ferroviària, va esdevenir un erm fantasmagòric en quatre dies, i així començava el nou segle discutint encara qui i com es finançava l’obra.
Els projectes faraònics presentats a primers de segle, amb la crisi del 2008, es van encongir tant que fins el gran gratacels emblemàtic va desaparèixer: malament quan es perd l’ambició. La mateixa estació va anar perdent elements i les obres, més que intermitents, van resultar inconstants: s’eternitzaren volent correspondre a la intemporalitat relativa de les restes arqueològiques descobertes.
Aquell clam proclamant que tot s’enllestiria per al 2004 va resultar ‘un brindis al sol’. Tot al contrari, al 2004 el més calent era a l’aigüera, perquè just llavors els jubilats van poder començar a llucar de lluny unes tímides obres que han tingut tantes dates estimades com optimistes o inconscients les han volgut donar; tants savis i auguris que ens abstenim de donar noms, englobant en la figura de Cantinfles el gruix d’arquitectes, enginyers, ministres, consellers, delegats i algun que altre edil que hi ha posat cullerada.
I el tren d’alta velocitat va arribar, però passant de llarg, mentre els sagrerencs s’ho miraven des de dalt del pont com una atracció durant uns dies i una tornada a la rutina de seguida.
La crua realitat, passats més de trenta anys, és que a aquestes alçades es continuen discutint coses i, per tant, l’obra encara va per llarg. I quan per fi, un dia remot, funcioni l’estació acabada, La Sagrera haurà de sumar una dotzena més d’anys per a que l’entorn resti totalment cosit. Mentrestant, continuarà com ara, amb un estrip al mig del cul.
