Prudent, discreta, encantadora, animosa i amb una energis encomanadisa, el diumenge 19 de juliol ens deia adéu Josian Llorens i Martí a l’edat de 96 anys, havent deixat un llegat i una obra realment envejables, mantenint-se sempre ferma en els seus ideals de dona, catalana, progressista i solidària.
Casada amb en Josep Martínez de Foix, un històric que presidí la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona o la Federació de Barcelona d’ERC en els anys setanta, desprès molts anys president dels Amics de la Unesco, que ens deixà el 2015, als 95 anys; mare de Jordi Martínez de Foix i Llorens, mort el 1978 mentre manipulava un explosiu, o de Francesc, continuador de l’obra de la mare i veritable puntal, gran pioner a Catalunya de l’esport per a discapacitats i Special Olímpics, que ens va deixar també prematurament el 2017, als 63 anys.
Sense abandonar mai la lluita social, el naixement del primer dels seus quatre fills, Joan, el 1951, amb una discapacitat psíquica va portar al matrimoni a afrontar aquesta realitat en un món en el qual no es veia malgrat que la ciutat de Barcelona el 1959 admetia que podien existir unes 20.000 persones amb aquesta diversitat funcional.
Arran de copsar aquesta trista realitat, aquell mateix any, al carrer Dublín de Sant Andreu, a aquell entresol on sempre hi ha tantes plantes, davant del que molts anys desprès seria l’accés a l’aparcament d’Hipercor, van fundar l’associació Aspanias, legalitzada definitivament el 1964, la primera entitat de l’estat que vetllava per les persones amb disminució psíquica.
Desprès vindria el Taller Escola Barcelona, en règim cooperatiu, veritable model i vaixell insígnia de la reinserció laboral d’aquest col·lectiu i entitat molt arrelada al districte des de fa bastants anys; les lluites jurídiques pels reconeixements dels drets, trenta anys de lluita sorda i constant, que només a la dècada dels vuitanta va començar a veure fruits i que sempre ha tingut de lluitar contra oblits, incomprensió i retallades.
El seu TEB, Taller Escola Barcelona, es va veure distingit amb la creu de Sant Jordi el 1994, i ella va rebre l’any 1999 la Medalla de Plata de Solidaritat Civil i el 2000 la Medalla Francesc Macià, malgrat no ser una dona de reconeixements ni homenatges.
Tots els que l’hem tractada al llarg de la vida en servarem un grat record, sempre amb una paraula amable i una visió positiva, una persona que mai va demanar res per a ella i ho va donar tot per els demès.
Fotografia: retrat de Josian Llorens | testimoniosparalahistoria.com
