Malgrat les circumstàncies, no podem resignar-nos a normalitzar la violència al carrer

Els experts en seguretat afirmen que la rutina és molt perillosa: conduir diverses vegades al dia el mateix tram de carretera, realitzar una feina iterativa en una màquina, repetir sempre les mateix maniobres, ens dona experiència i seguretat, tanta que sovint abaixem la guàrdia i ens emportem la pitjor de les conseqüències.

La gent de ciutat quan sentim una sirena, ni ens girem a mirar que passa, només quan arriba a la nostra alçada, girar els ulls, sense moure el cap, ens molestem en saber si són bombers, ambulància o policia, cada dia passen dotzenes de sirenes pel nostre costat sense fer-los-hi cabal.

Un grup de gent atenent a una persona no mou la nostra atenció, el més tafaner indagarà si és un mareig, la víctima d’un robatori o una caiguda i, acceptant per resposta el primer que l diguin, continuarà el seu camí.

A primers de setmana i a la tàpia que segueix la Torre del Fang, a la Sagrera va aparèixer una pintada que deia Al darrera d’aquest mur, hi ha delinqüència. En passar i veure-ho, era obvi que el mur oculta de la vista part de les obres eternes de la futura estació ferroviària, unes obres cronificades com crònics són els problemes sorgits a l’indret de la Torre del Fang i el Pont de Santiago Calatrava, amb okupes, incendi d’un edifici històric catalogat, anys de brutícia, abandonament, tot, absolutament tot, per unes obres que haurien d’haver acabat fa més de una dècada.

La pintada denunciant que darrera del mur hi havia delinqüència també podia tenir el sentit de que amagava unes obres que han estat la gallina dels ous d’or per a uns quants pocavergonyes de coll dur i corbata, que s’han embutxacat els diners públics i han aturat i allargat les obres, per això deu ser veritat allò que la delinqüència engendra més delinqüència, perquè amb les obres acabades, molts problemes estarien resolts.

I un dels problemes que no s’haurien produït hauria estat l’agressió, dimecres, enfront de on havia vist la pintada, al Carrer Múrcia amb Felip II, de dos homes apunyalats a dins d’un cotxe. La notícia, lacònica, com tota la informació referida a la delinqüència a la ciutat no dona més que per a suposicions, i cal refiar-se de la que donen els veïns, que sempre i per motius diferents, divergeix força entre un informant i un altre.

Hi ha focus calents a tot el districte, a La Sagrera els encontorns del Parc de la Pegaso sempre han estat un lloc d’atenció, a vegades la plaça de l’Assemblea de Catalunya, o darrerament la Meridiana i els seus voltants que durant mesos un piròman causa cíclicament ensurts encenent contenidors. Sant Andreu, el Bon Pastor, Navas  o Trinitat Vella tenen els seus punts calents, habituals, que dissortadament absorbim, integrem a la nostra rutina, com un element més del paisatge urbà, com les mosques a l’ambient rural o els mosquits a les riberes dels rius.

En la situació anòmala que vivim, la crisi humanitària sobreposada ara a una de valors molt més llarga, fa que aquells somnis de sortir-ne més bons i més forts, s’hagin esvaït: el rebrot actual és un suspens general a com hem gestionat l’epidèmia, des dels ministeris i conselleries, al ciutadà més anònim, i al pas que anem, tot apunta que com els mals estudiants, en la convocatòria de setembre, les notes encara podran anar molt pitjor, però això sÍ, a tothom creurà que li haurà anat molt bé l’examen i no entendrà el perquè de les coses que no funcionen.

Fotografia: la plaça General Moragues | eduloc.net