L’Ecce Homo del Santuari de la Misericòrdia de Borja, el San Jorge de San Miguel de Estella, són exemples de bunyols en la restauració del patrimoni, com ho poden ser en arquitectura la del Teatre Romà de Sagunt o la Torre d’Ivorra, a la Segarra.
Rehabilitar un vell edifici no és només qüestió d’estètica, també implica adaptar-lo a nous usos i aquesta finalitat converteix un tècnic en artista si sap interpretar i transmetre el sentit original de l’edifici projectant sobre ell les noves funcionalitats.
A La Sagrera en tenim tres bons exemples del que hem comentat a molt poca distància entre ells. Un es tracta de la petita part que encara restava en peu de l’antiga La Algodonera Canals, entre el carrer de Monlau i la plaça de Masadas. L’obra realitzada fa més d’un parell de dècades per Félix Romero, de la mà de l’arquitecte Xavier Basiana, va resultar molt reeixida transformant un rònec magatzem en habitatges, servant l’encant modernista de l’edifici de 1907, de l’arquitecte Joan Rubió i Bellver.
A pocs metres, a Ca la Filomena, al carrer de Pacífic cantonada amb carrer Gran de la Sagrera, fa pocs anys una empresa de rehabilitació de finques va emprendre la restauració de la casa, un conjunt modernista de 1915, construït pel mestre d’obres Joaquim Ribera Cuadreny, per a Filomena Arpí i Urpí. La rehabilitació es va dur a mitges, ja que l’angle del carrer havia mantingut originalment un gran agulla, pinacle que es veia de lluny i conferia un aspecte singular al skyline del barri, agulla que els anys setanta, molt deteriorada, va ser enderrocada sense contemplacions, no recuperant-se en la rehabilitació.
I sense moure’ns un pam, entre un exemple, el de La Algodonera Canals, o Can Mestres, i el de Ca la Filomena, durant aquests dies de la pandèmia, mentre la majoria de veïns romaníem tancats, a Can Benito Ferrer, el casal centenari de l’actual 145-147, antic 241, del carrer Gran de la Sagrera, també s’ha restaurat l’edifici. De fet, encara hi estan treballant, amb un resultat visible, bo i retirada la bastida, amb un excel·lent encert cromàtic del panton i estètica perfecte.
No només la rehabilitació de la façana ha estat una grata sorpresa per a tothom, sinó que aquelles lletres imperceptibles, restes d’un antic rètol sota el balcó, que durant anys mostrava en les visites guiades a la Sagrera i que fins i tot sagrerencs de tota la vida afirmaven ser la primera vegada que se n’havien adonat, ara llueixen ben netes i clares: Fábrica de Jabones.
Els Ferrer, saboners a La Sagrera almenys des d’abans de 1882, amb Benito Ferrer Xiró com a patrici, empresa que va existir i operat com a Benito Ferrer, Sucesores de Benito Ferrer, Viuda de Benito Ferrer, segons les èpoques, va ser una de les més importants fabriques de sabó i llegiu de la mitja dotzena ubicades a La Sagrera, produint diverses marques, com Elefante Blanco. Compte perquè sovint es confon amb un altre fabricant important i veí, uns metres més enllà, Bautista Ferré, que a més tenien relació de parentesc.
De qui no se’n cantarà ni gall ni gallina és de la casa del carrer Gran de La Sagrera 97, tal vegada la casa més antiga del carrer Gran, planta i un pis, balcó forjat de ferro, edificada cap a 1860, que pocs dies, hores diria, abans del confinaments va ser enderrocada, perdent-se una vegada més una mostra del patrimoni comú en l’eterna batalla entre el yin i el yang, les forces oposades urbanes, de modernitat i història.
De les nostres places i carrers ja hem perdut prou. De vegades, fotografies d’encara no fa una dècada són impossibles de reconèixer, però el més dolorós és que amb la destrucció del paisatge urbà, avança paral·lela a la qualitat de vida d’uns barris, que si guanyen en infraestructures, serveis i comoditats, abandonen el bé social més preuat: la qualitat humana.
Fotografia de portada: exterior de Can Benito Ferrer després de la rehabilitació | Jesús Manzano
Fotografia interior: la casa enderrocada del carrer Gran de La Sagrera 97 | Salvador Atance
