Quan algú em diu que és antiqual o antital, de seguida em poso en guàrdia. Ningú no pot ser totalment contrari ni del tot favorable a res, entre el blanc i el negre hi ha un gran ventall de colors i mai els cent per cent són desitjables
Potser per haver estat criat en un temps i un país de règim declaradament anticomunista, en no veure-li a la doctrina tants defectes, la paraula antifeixista em fa angúnia, no perquè vegi cap virtut al feixisme, sinó per refús als anti. Quan parlo amb persones que es declaren antisistema, anticapitalistes, antitaurins, antimilitaristes, anticlericals, sempre escolto els seus arguments, n’agafo el que tenen de positiu, però en rebutjo l’absolutisme que els fa el més “anti” de tots els “anti”: antipàtics.
Si una cosa “anti” sóc, deu ser antiquat: Interdit d’interdire del maig del 68 ja és vell. Ara quan algú m’ofereix signar per tal o qual campanya, declino, només em mou estampar la signatura contra la pena de mort o les lleis repressives, no sóc ningú per demanar prohibir res.
Als antitaurins tenen arguments prou sòlids, però penso que la pedagogia és la millor arma; els antillebrers de davant del Canòdrom Meridiana van veure complerts els seus objectius no per cap prohibició, sinó per una simple modificació administrativa en les taxes de les apostes.
Ara han sorgit els antipetards. Aquests dies propers a Sant Joan i la seva revetlla, he rebut pamflets i he vist anuncis instant-me a sol·licitar la prohibició pirotècnica total amb arguments diversos com que fan patir els nadons, que provoquen molèsties al seu gos i els que es poden resumir en un vull que es prohibeixin els petards perquè no m’agraden o en fan pànic.
En definitiva, els detractors dels petards no m’ofereixen cap missatge amb un mínim de màrqueting implicant-me o apel·lant, per exemple, a la sensibilitat en seguretat col·lectiva o personal, i, en canvi, ometen qua la pirotècnia té un impacte positiu a l’economia amb una important incidència a la nostra indústria o al nostre comerç i els seus llocs de treball.
Mai no he estat aficionat a la pirotècnia més enllà d’embadalir-me en les espectaculars mostres d’art efímer que són els castells de foc o la plàstica dels Balls de Diables. De petit no m’agradaven els petards, d’adolescent en vaig tirar algun per mimetisme i de gran penso que és cremar diners.
Antipetards, el darrer crit de les modernitats, la darrera campanya en una societat tant feble que està més preocupada en prohibir que en conviure. Potser caldrà començar a aplicar la intolerància amb els intolerants, tolerància zero amb la intransigència, que sempre porta una mà de vernís de frustració, ignorar-los és fer-los perdre força, perquè quan un vol tenir sempre la raó és senyal que necessita cridar l’atenció.
Fotografia: punt de venda de material pirotècnic al parc La Pegaso | Jesús Manzano
