Montse Miralles, nascuda a Barcelona, és actriu, dobladora, guionista, pedagoga, directora i productora d’espectacles; una professional amb una vida molt activa i dinàmica. Fa uns anys que viu a Sant Andreu i ha volgut compartir amb Andreuenc el que ella ha denominat la seva reconnexió amb l’entorn arran del confinament.
Durant la primera setmana de març, les notícies que arribaven sobre el Coronavirus començaven a ser alarmants. Finalment, el fatídic dia 12 vaig començar a rebre, en forma de torpede precís, missatges per totes bandes.
Soc actriu i en 25 minuts se’m van cancel·lar totes les feines que tenia: rodatge, doblatge, projecte de teatre, tot. Per altra banda, l’empresa que compartim el meu germà i jo, també dedicada a l’espectacle, patia el mateix flagell. Tot fulminat en un matí.
El dia 13 de març es va declarar l’Estat d’alarma i calia confinar-se a casa. Una casa a la qual m’havia de tornar a adaptar. Compartia casa amb la mare, però al juliol va tenir un ictus que la va immobilitzar i ja no hi va poder tornar. La casa ja no era la mateixa sense ella. Últimament jo només hi anava a dormir i no sempre.
Em vaig passar les pimeres setmanes de confinament asseguda davant de l’ordinador, resolent coses pendents del despatx i preparant un parell de direccions teatrals que havia de fer a la tardor sense gaires esperances. No podíem veure la mare. No menjava adequadament. No caminava. Dormia malament. Tot semblava horrorós. Em sentia inflada, cansada, buida.
Vaig prendre una decisió important. Després de la dutxa m’atreviria a pujar a la balança. Ho vaig fer. L’agulla va anar tant a la dreta que la vaig perdre de vista. Estava ensorrada . Em llençava al pou definitivament o actuava?
Estava decidit. Calia aprofitar que en 2 dies podríem començar a sortir a passejar. Vaig trucar al nutricionista i em vaig fer una planificació per caminar en forma de marxa almenys 9 o 10 quilòmetres cada dia i després treballaria i donaria unes clases online que em van demanar.
El dia “D” al matí vaig baixar al carrer. Havia de decidir cap a on tirava . Visc a Torras i Bages amb Residència. Vaig tirar cap a La Maquinista. El passeig va ser molt agradable. A la nit vaig tirar cap a la dreta: Can Fabra m’oferia tot el seu entorn enjardinat. Un altre dia vaig anar cap a Can Dragó. Un altre cap a la Rambla. Vaig trobat places, espais verds, aigua, natura. Com havia pogut estar tan cega? No coneixia aquesta riquesa o no m’hi havia fixa’t. No em tornaria a passar.
El barri em va salvar. Què bonic és Sant Andreu!
Veu Andreuenca: Montse Miralles.
Fotografia: zona de La Maquinista | Jesús Manzano.
![](https://www.andreuenc.cat/wp-content/uploads/2023/05/publicitat-districte-sant-andreu-calidoscopi-cultural.png")
