Què ha passat a les residències de gent gran mentre aplaudíem?

Gemma Felip, veïna de Sant Andreu i néta d’una persona que ha patit la pandèmia en una residència, reflexiona sobre aquesta qüestió des de la seva experiència.

Sóc la néta d’una de les persones que ha mort durant el confinament dins d’un d’aquests centres, espai que en nom de la seguretat, com altres residències, va  tancar portes i va restringir l’accés. Ningú ho ha passat bé, ni els de dins, ni els de fora. Ens han mantingut en contacte i han facilitat informació, que molt cops no haurà estat gens agradable de donar. Fet que s’agraeix, i s’agraeix també que hi hagi hagut professionals i persones amb vocació.

La meva àvia va donar positiu dos cops amb una setmana de diferència, del dos de març al nou d’abril, així doncs la van moure cap a la tercera planta, amb quatre coses, les essencials. A la tercera planta estaven els casos positius asimptomàtics. Havien desinfectat amb l’ajuda dels Bombers. Arreu del centre cadascú aïllat en una habitació. Després des dies amb fets mai pensats, sobrevinguts i colpidors, va arribar la calma, amb data disset d’abril ja no tenien més morts per la Covid19, tanmateix havia mort el 33% dels residents.

Passades cinc setmanes d’ençà l’últim test que li havien fet, no es sabia quan en farien algun més. Nosaltres esperàvem, i esperàvem, es feia etern, volíem que tant aviat fos negativa pogués venir amb nosaltres i sortir d’allà. La pena l’estava consumint i més quan es va assabentar de la mort de la seva companya d’habitació, un referent, una amiga, el seu puntal.

Per això, la nostra paciència va dir prou i vam decidir fer-li nosaltres mateixos un nou test, sí, aquest cop ja no era públic o pagat pel propi centre, el vam pagar i el vam anar a buscar nosaltres mateixos al laboratori, amb la prescripció mèdica corresponent i el vam portar a la residència. Vaig viure amb molta angoixa, més de la que ja duia acumulada, l’espera mentre li feien el test PCR aquell catorze de maig. El temps no anava a favor nostre.

Malauradament, aquell mateix catorze de maig a la nit, ens van trucar per anar-la a veure, mal senyal. Ens van deixar un parell d’equips EPI que tenen, un d’aquells que després de cada ús em van dir que rentaven. Estava malament, així ho deia el metge del SEM qui juntament amb la infermera de torn ens acompanyava a totes bandes. Recordo sentir cridar a una senyora de la mateixa planta dient que volia sortir d’allà, que no volia estar sola. Tot plegat esfereïdor. Va ser una nit de malson, si més no, al mati següent ens van dir que estava millor. I per arrodonir-ho teníem el resultat del test, era negativa, i a més a més, ens deixaven tornar a entrar!. Meravellós!

Pobreta meva però, ja estava, ara sí, malalta, la pena l’estava matant, i el seu cos ho manifestava. Aquell quinze de maig al capvespre ens van trucar de nou per anar-la a acomiadar, era el final. Ja ni ens podia reconèixer, i menys amb l’EPI posat. Estàvem dins l’habitació 329, sempre acompanyats per protocol de seguretat.

Allà hi tenia les seves quatre coses, la resta, tota la seva vida allà dins d’aquest centre centenari, estaria a l’habitació seva de sempre, la 502. Ara sols tenia tres peces de roba, el rellotge que duia posat, el telèfon mòbil, un aparell senzill que li havia servit per sentir-nos la veu, la seva bosseta negra de tota la vida amb mocadors usats, i quatre rampoines més, coses de iaia. Jo i la meva mare veient el final, vam treure el rellotge del seu canell i vam desar-lo dins la seva bossa juntament amb el telèfon mòbil, vam dir-li l’últim adéu mentre el seu cor encara bategava.

Una hora més tard, ja ens havia deixat. Ara patim el dol, i li afegim no sé com classificar-ho, el sentiment que correspongui després la sorpresa final. La sorpresa de descobrir el dissabte trenta de maig no ens van retornar els seus collarets, ni els de valor ni els que eren bijuteria, és igual, ella era presumida amb qualsevol cosa. També ens mancava entre altres un petit pessebre i medalles. Sabem que han buscat, i que els sap molt greu. M’ho crec. Ens han retornat la seva bossa negra sense allò que hi vam posar, el rellotge i el mòbil, sí amb les rampoines. I també, peces de roba, i el seu televisor. Era casa seva.

En conclusió, Quousque tàndem… I gràcies a tots aquells que han fet camí per millorar i acompanyar. No deixem de tenir un judici crític, aprenguem dels errors i dels encerts per poder lluitar. Felicitats àvia, aquesta setmana haguessis fet noranta-sis anys.

Mans agraïdes |Guillermo Latorre