Quan em parlen de la mala salut de la premsa de paper i em fan la necrològica, no m’estranya gens, de fet, als darrers anys, tots hem vist com anaven tancant un a un els quioscos, generalment en no trobar relleu la jubilació del propietari perquè el negoci ja no donava.
Hem vist tancar els punts de venda de diaris, abans tan actius, a les estacions de metro de La Sagrera, Fabra i Puig, Sant Andreu… ja no hi ha diaris al metro i, amb prou feina, a alguna estació de tren.
El quiosc de Meridiana davant l’ambulatori fa potser quinze anys que és tancat, el del CAP de la Sagrera, cinc i a la mateixa Rambla andreuenca només en queda un dels que hi havia. A d’altres punts, molts han plegat i els que resten han diversificat tant l’oferta que en alguns, com a la tercermundista i vergonyant estació d’autobusos de la Sagrera, a la Meridiana, la premsa és la mínima expressió dels seus productes.
Abans, quan anaves al metge, per l’espera, et compraves un diari o una revista; ara, si ets lector, repasses la premsa des del mòbil i sinó, mires series per la micro pantalla, perquè encara que ens diguin que tenim la millor assistència primària del món, les cues no les han solucionades.
Cada vegada és més difícil tenir un quiosc prop de casa i amb el pas dels anys, sense adonar-nos-en, per anar a comprar el diari cada dia hem de fer una passejada més llarga i en algun sector dels nostres barris gairebé cal agafar l’autobús.
Això de la crisi de la Covid-19, de la qual ens diuen que ens en sortirem però que haurem de canviar costums i hàbits, potser serà el penúltim cop de gràcia a la premsa de paper, i dic penúltim perquè vull pensar que hi ha un bri d’esperança que no sigui així.
Han obert les perruqueries i les barberies, que eren els darrers oasis de la premsa del cor. Sempre m’he preguntat què feia la Hola, el Lecturas o el Pronto a la barberia, però com eren les úniques revistes a mà, no em restava més remei que saber quina cara tenien els famosos. Ara que han prohibit la paperassa a les esperes, tots haurem d’estar mirant la pantalleta del mòbil.
Avui dia persones lectores habituals, partidàries i amants de la premsa de paper no compren diaris perquè prefereixen llegir-los al bar. Cada bar sol tenir com a mínim dos diaris, un esportiu i un generalista. Què passarà quan tornin a obrir els bars? De moment, veten les cartes de paper, ja no podem saber a quan la mitja ració de braves o si hi ha pop a la gallega. Ho haurem de preguntar, però el diari…, podrem llegir el diari com abans?
I allò que dèiem al principi dels canvis d’hàbits i costums, estiguin vetats o no els diaris, d’ésser-hi caldrà pensar-s’ho dues vegades abans d’agafar-ne un de la barra d’un bar ni que sigui portant guants i màscara.
Qui gosarà ser tant valent o inconscient d’agafar un exemplar, en especial ja a certes hores del dia, si quan ho fa és conscient que aquell diari ha rebut les estossegades matinals del fumador empedreït, la bafarada del que va a prendre una copa d’anís abans d’entrar al treball, les llànties d’oli i les molles de pa dels esmorzars dels treballadors a la via pública, les mans dels que no se les renten en sortir del bany de l’establiment i altres minúcies que el bon gust m’estalvia de referir?
D’haver-hi premsa als bars i cafeteries, llegir-la serà un esport de risc, i així els bars, reducte de la premsa impresa, poden ser una nova pèrdua. I què passarà als casals de la gent gran, que tenen diaris a disposició? O als espais de revistes i premsa de les biblioteques? I ja no entro a preguntar si a les biblioteques públiques els llibres retornats de préstec passaran quarantena o si podràs anar com fins ara a consultar lliurament a les prestatgeries.
Avui diuen que els virus tenen poques hores de vida sobre una superfície de paper, afirmen que és molt més llarga la seva presència en una pantalla, però la diferència és que la pantalla és pròpia, personal i fàcil de netejar, el paper, no. A partir d’ara, caldrà canviar hàbits i al bar, aquella maniobra rutinària d’entrar, demanar un cafè i allargar la mà per agafar el diari de damunt la barra, si n’hi ha, caldrà pensar-la dues vegades: aleshores, l’asèpsia d’una pantalla digital li haurà guanyat la partida.
Fotografia: Clients del bar Colombia compartint la premsa diària / A. Nance
