La Covid-19, aquesta desgràcia que ens ha caigut al damunt, ha portat als mitjans a la Casa Asil de Sant Andreu de Palomar, afectada com dotzenes d’establiments per a gent gran, per un gran número d’infectats i defuncions que a tothom ha deixat glaçat.
Els comentaris de les xarxes demostraven un desconeixement general del que era i significava per Sant Andreu la Casa Asil, des de qui no sabia ni què era ni i on era ni que existia, al que la batejava de la Residencia de la Meridiana.
No totes les epidèmies han anat igual al llarg de la història, però havia vegades que la franja de població afectada no era la gent gran, sinó la franja de població sana i forta, la d’aquells en que molts avui pensen que tot plegat no va per ells.
Tal va passar en un dels rebrots del còlera, el de 1863, que s’allargà sis o set anys i que només en els sis mesos de pitjor virulència, a Espanya van morir 236.744 persones.
En aquesta ocasió, com en d’altres, a Sant Andreu va afectar fort, morint molts homes i dones, però sobretot la franja d’edat que actualment es veu poc afectada, gent de trenta o quaranta anys queien com a mosques i eren gent que no només tenia mainada petita, sinó que en un temps en que no hi havia cap protecció social, quan la família tenia un sentit sòlid i era una institució, aquells fills mantenien als seus pares, ancians i incapacitats per a treballar.
A Sant Andreu un seguit de vells i velles, com se’ls anomenava sense cap mena de connotació pejorativa com pot semblar ara, van quedar sense ningú que se’n fes càrrec, desemparats totalment, una situació ben alarmant.
Commoguts pel fet, el rector de la Parròquia Pere Xercavins i els seus capellans, juntament amb l’alcalde del poble Ramon Planas i alguns propietaris com Josep Brossa van decidir, per solucionar el tema, fundar un establiment per acollir-los, sent aquest l’origen de la fundació de la Casa Asil de Sant Andreu l’any 1866.
Des de bon començament es van portar un grup de religioses a l’establiment, se n’encarregà l’avui beata Anna Maria Janer i Anglarill, una persona experimentada, que havia estat encarregada pel bisbe d’Urgell de la sanitat dels hospitals de l’exèrcit carlí durant la guerra, que feia poc havia fundat les Germanes de la Sagrada Família d’Urgell, una congregació religiosa que des d’aquell segle XIX, fins al segle XXI ha tingut cura de la Casa Asil, abandonant-la coincidint amb el 150è aniversari per qüestions que no cal entrar en polèmica.
La Casa Asil des del primer moment va gaudir del favor dels andreuencs, nombrosos patricis protectors aportaren donatius i deixes. El 1897, quan l’annexió de Sant Andreu de Palomar a la ciutat de Barcelona, l’ajuntament barceloní argumentà que ja tenia un departament de beneficència municipal i se’n desdigué de la Casa Asil, restant només la parròquia com a administradora; la institució fou defensada per els mateixos veïns durant la Setmana Tràgica quan altres institucions religioses de Sant Andreu cremaven i eren saquejades per les turbes.
El 1923 es va regular la situació de l’entitat, legalment atípica, creant el que modernament en diríem patronat o inclús fundació. Mossèn Joan Clapés, a la seves pàgines d’història, redactades el 1930, ens diu que “poden ésser admesos els vells de més de 60 anys, o altres de menys edat inútils pel treball, i que a son ingrés no tinguin malaltia que els obligués a fer llit”. Com canvien les coses en el temps, fins i tot les paraules, quan això s’escrivia la paraula vell era objecte de veneració, així es considerava ja a una persona amb només seixanta anys i inútil no era un insult, sinó una persona impedida per a treballar. Tota una lliçó!
Fotografia: Dibuix dels origens de la Casa Asil | FCASAP
![](https://www.andreuenc.cat/wp-content/uploads/2018/02/publicitat-districte-de-sant-andreu.gif")
