Segons el color del vidre en què es mira

S’han passat tota la vida adorant falsos déus: el diners, el poder, els luxes, perquè de fet, a casa i a l’escola, els van educar així –tot es pot comprar!– com perquè ara algú remot, un ninot de pantalla de plasma, els hi digui que han de fer, com s’ha de portar i que han de quedar-se a casa: Faltaria més!

Dir-li a algú que mai ha complert una regla que se sotmeti i que es quedi a casa? Imposar una norma a qui té per norma saltar-se-les totes? No, per a ells no estan fetes ni les normes, ni les lleis, ni les disposicions.

Com voleu que compleixin una norma, i a més de confinament a casa, unes persones que se les saben totes per evitar-les? Per no pagar per una segona residència en tenen més de una i a nom de l’empresa, ni encara que l’empresa sigui una botigueta que va de mal borràs, perquè per a ells no està feta l’esclavitud d’una nòmina o un contracte laboral, són empresaris i no esclaus; conduint no respecten els límits de velocitat, però porten un aparell que els avisa dels radars de transit; a la benzinera demanen tiquet per desgravar per l’empresa el combustible dels seus viatges de plaer… són uns figures, són únics i no com la resta dels mortals, i quan toca la declaració de renda –amb l’ajuda d’un gestor que és un crac–  sempre els hi surt més barata del compte o a retornar.

Abans per Setmana Santa, ara pel pont del Primer de Maig, entenen que el confinament i les restriccions en la mobilitat són per a tothom, però no per a ells, són per al poble i ells no són poble, són classe, són la elit, i per això agafen els seu vehicle i se’n van a la casa de la Cerdanya, i dic la Cerdanya o la Vall d’Aran perquè en matèria de segones residències, com en el cas d’encomanar-se de virus, també hi ha barris rics i barris pobres.

Així, el ric d’un barri ric, comprarà una casa en una zona o urbanització de rics, on el veí del seu xalet, visqui també al seu carrer de la ciutat; en canvi els no tant rics, compraran la torre a urbanitzacions de no tan rics, que són també gent que viu al seu carrer urbà i, encara, alguns dels gens rics, però que els hi agradaria viure com a rics i que fa alguns anys enrere, en temps de bonança econòmica s’ho van poder permetre fent sacrificis, tenen un petit apartament en un bloc modest de la costa, on tenen per veí el veí que viu a la seva escala i que avui passa les mateixes penúries per a arribar a final de mes i ambdós maleeixen la mala hora en que van comprar l’apartament que des de fa anys han de mantenir a més de casa seva i per més que es vulguin vendre no els hi donen un duro.

En els tres graons, els rics rics, els menys rics i els pobres amb certs aires, hi ha gent formal, gent conscient, conscienciada i de fiar, però el llest, el trampós, el tafur que no sap jugar si no és amb les cartes marcades, és dona en els tres estaments, més evident com més amunt, perquè com més avall la vida l’ha estovat a garrotades.

I en arribar la Setmana Santa, el pont del Primer de Maig, la revetlla o el cap de setmana, tips d’estar a casa volen canviar d’aires, i en els tres graons hi ha l’insolidari que és creu tenir el dret de saltar-se la norma, aguditza l’enginy i potser disfressat acudirà a la seva segona residència, que tindrà o no millors condicions que a casa seva, però per a ell no hi ha major plaer que saltar-se la normativa que el fa més llest que la normalitat llanuda  dels complidors.

Som així arreu, a Beverly Hills, al Putxet o a Sant Andreu, i des de la ciutat, els immaculats ciutadans exemplars, els que acatem resignadament el confinament, blasmarem als incívics que han marxat estant la ciutat tancada, demanarem multes per als qui no compleixin les disposicions dictades, fins clamarem càstigs exemplars i assots per els infractors i, si s’escau, el cap del furtiu. Però mentre ens esquinçarem els vestits ningú no es resignarà a romandre totalment reclòs a casa seva i sota la més subtil excusa, trobarem motius justificants per baixar tres vegades cada dia les escombraries, anirem a comprar dues vegades al supermercat, comprarem els ous sinó d’un en un, si per mitges dotzenes en mitges dotzenes, acudirem desprès a la farmàcia, sempre una vegada per a cada medicament i, si tenim gos, el traurem a passejar cada mitja hora –i com sempre amb parlant amb el mòbil– amb un membre diferent de la família. De recollir les caques ja no en parlo, perquè queda molt clar que tothom les recull i les que hi ha escampades per la vorera plouen del cel i la culpa és de l’ajuntament que no les neteja.

Hi ha algú tant net de culpa, que vulgui llençar la primera pedra?

Fotografia: La Meridiana vista des de diferents colors | Víctor Fornieles