“Això no havia passat mai” diu la gent, sense adonar-se’n que la memòria és feble i que com el poema de Feliu Formosa: “tot allò que diem ha estat dit per un altre”. Quanta raó té en Feliu, i com ho deu estar passant ara? Veí de Sant Andreu, darrerament alternava temporades amb Igualada i allà ha quedat confinat i aïllat.
Vivim confinats, de confí, límit, territori, podrien també dir limitats a… o potser hauria estat més afortunada la paraula resguardats, inclús aixoplugats, perquè a la intempèries fa mal temps.
No és nou i, sense trepitjar l’antiguitat clàssica d’epidèmies ja en passaven a La Iliada, l’epidèmia de la pesta negra de 1348 va inspirar a Giovanni Boccaccio el Decameró, i el 1490 a la illa Plana del port de Maó van tancar-hi els navegants d’un vaixell que procedia d’un indret epidèmic i des d’aleshores s’anomena illa de la Quarantena i ha servit tradicionalment de llatzeret.
Entre el segle XV i el XIX, la humanitat no va viure cap epidèmia global, però si desenes de calamitats que afectaven localment degudes sobretot a les guerres, però les més greus no figuren als llibres d’història: a les Canàries un terç de la població guanxe va morir o a Amèrica un nombre incalculable d’indígenes a causa de les malalties portades pels europeus, de la sífilis a la grip, passant per la verola o el xarampió.
Sant Andreu, durant les Guerra dels Segadors, en el setge de Barcelona de 1651, quan era rereguarda de les tropes espanyoles de Felip IV, una epidèmia delmà el camp de batalla, prova en són els 318 cadàvers exhumats pels arqueòlegs en foses comunes a la Sagrera, farà tres anys, o altres apareguts al sector dels Indians fa algunes dècades.
En el segle XIX les epidèmies van ser virulentes i a més en tenim informació d’hemeroteca que ens permet valorar molts aspectes. Ja a les acaballes del XVIII la verola causà molts morts, entre ells l’esposa del baró de Maldà, Rafael d’Amat i de Cortada, que morí víctima de la malaltia el 19 de gener de 1788, un baró vidu que va ser habitual visitant, fent estades a masies de l’entorn de Sant Andreu i Horta. Del seu Calaix de sastre en traiem molta informació de la època, algunes ben curioses, gourmet i “bon vivant” lloa les figues de Sant Andreu com les millors i més saboroses.
El de Maldà mori el 1819, seria doncs Josep Coroleu qui a les seves Memòries d’un menestral dona bon testimoni de l’epidèmia de febre groga de 1821, que afectà sobretot Barcelona, Tortosa i Palma, el brot va venir de Cuba amb l’arribada el 17 de juliol del vaixell El Gran Turco al port de Barcelona, enmig d’un estiu sec i calorós, incubant-se ràpidament a la Barceloneta.
Des del primer cas detectat el 3 d’agost fins el dia de Nadal en que es va declarar acabada la epidèmia Barcelona va ser un caos, en un primer moment 220 mariners va ser portats a la Casa de la Virreina, a Gràcia, que es convertí en llatzeret; en el pic de l’epidèmia el 3 de setembre van aïllar la Barceloneta i s’establí un cordó sanitari per tota Catalunya, impedint moviments, la Reial Audiència es va traslladar a Vic, el comandament militar i civil a Esparraguera, correus a Sant Feliu de Llobregat, obligant-se als notaris a assistir als malalts que volien fer testament.
Qui va poder fugir de la Ciutat o va fer, els propietaris urbans de masies a Sant Martí o a Sant Andreu van refugiar-s’hi, però els que molts que no tenien on anar no van voler quedar-se a casa. Un grup nombrós van instal·lar-se a redós del coll dels Inforcats, que és l’actual plaça d’Espanya, que enllaça els turons finals de Collserola amb els contraforts de Montjuïc, acollint prop de mig miler de barraques que foren conegudes com el Campament o la Ciutat d’en Nyoca.
En una Barcelona que tenia cosa de 100.000 habitants va ser de 6.244 víctimes mortals oficials, desconeixent-se xifres globals de tot Catalunya.
Des de la via del Tren de Baix (inaugurat el 1854, línia de Sant Andreu Comtal), fins al mar, o sigui els actuals barris de la Verneda i la Pau i del Maresme i el Besòs, fins ben entrar el segle XX, eren hortes i com més ens apropaven al mar, aiguamolls. El paludisme no hi era estrany durant el segle XIX ni tampoc els brots de colera.
La primera gran epidèmia de colera va ser el 1834, quan Barcelona va posar en quarantena els viatgers procedents de València i l’Aragó; el pas de vaixells francesos procedents de Toló, amb la legió estrangera per Tarragona i Roses van ser un focus epidèmic i només a Barcelona es comptaren 3.344 morts.
Nous brots de colera van tenir lloc regularment en anys posteriors, en un d’ells va morir el 28 d’agost de 1854 a Barcelona, Santa Joaquima Vedruna. El de 1885 molt ben estudiat al Vendrell i la seva zona penedesenca, original per l’aigua d’una deu d’aigua, s’arribà en part a la conclusió del focus quan els borratxos de les tavernes no havien contret la malaltia, però amb tot la zona fou aïllada i cercada i des de Madrid va arribar gent de sanitat a desinfectar, cosa que es repetí allà el 1911.
A l’actual districte de Sant Andreu, al barri dels Indians “a la seva torre de la Sagrera” com deien els diaris de l’època, va instal·lar-se el 1905 quan dimití del Laboratori Microbiològic Municipal Jaume Ferran i Clua, amargat per trabanquetes i safareigs polítics. La seva casa i laboratori al carrer Manigua, es va convertir en un dels més importants centres mundials de la microbiologia, tutejant-se amb Kock o Pasteur, Ferran, nascut el 1851 a Corbera, a la Terra Alta, va fer notables avenços en les vacunes contra el còlera, la ràbia, el tifus, però sobretot el seu gran èxit va ser enfront la tuberculosis, el veritable flagell constant de la època, l’any 1919.
Progressista i republicà, arraconat pel govern espanyol, però reconegut i valorat internacionalment, amb 75 anys encara s’embarcà en una llarga travessia per a assistir convidat a un congrés internacional a l’Argentina, on rebé els honors de la comunitat científica internacional. Mig any abans de morir, finalment, el rei Alfons XIII acudí personalment a casa seva a retre-li l’homenatge degut, finant el 22 de novembre de 1929, el seu funeral va celebrar-se a la vella església de Santa Eulàlia de Vilapicina.
El tifus de 1914 a Barcelona va matar dos mil persones i afectà a alguns veïns de Sant Andreu, però tot el poble va ser estigmatitzat quan s’afirmà que el brot venia d’aquí, es clausuraren totes les fonts, subministrant l’aigua en cisternes, cosa greu en un temps que poques cases tenien aigua corrent, també se’n culpà a les aigües del rec Comtal, però finalment es demostrà que el focus venia de un edifici prop del carrer de la Marina on les aigües fecals contaminaven directament les canonades de subministrament d’aigua potable.
La grip espanyola de 1918 i 1919, sorgida i escampada al final de la Primera Guerra Mundial, va matar arreu de la terra uns quaranta milions de persones. A Barcelona i pobles agregats es va arribar a les 200 defuncions diàries. Si bé a Catalunya no es va arribar a confinar a la gent, es va clausurar la universitat, tancant cinemes, toros, espectacles i a Barcelona van haver 150.000 casos declarats. L’andreuenc Jaume Brossa, dramaturg, director d’El Diluvio i gendre de Ferrer i Guàrdia, va ser un dels morts, agafant la malaltia detingut per un “delicte” d’opinió a un vaixell presó al port, morí el febrer de 1919 acabant de recuperar la llibertat.
Confinats no, però si obligats a recloure’s van estar els habitants del nostre país entre 1937 i els primers dies de 1939, quan els bombardeigs de l’aviació italiana principalment, al servei dels militars espanyols assolaven pobles i ciutats, en especial les costaneres. Llavors Defensa Passiva va construir una xarxa de refugis, que tots els barris en serven mostres, als quals era obligatori recloure’s en cas d’alarma. Algunes persones en casos puntuals van intentar “viure” en algun refugi, com va ser el cas del tros de túnel del ferrocarril que havia de soterrar la via de tren de la Meridiana a l’alçada del Clot, però les condicions de salubritat portaren a les autoritats a obligar a tothom a abandonar els refugis acabada l’alarma.
Sense ser considerada epidèmia, el consum exclusiu de guixes en l’alimentació durant temps perllongat a la postguerra, lleguminosa fabàcia que era l’aliment més econòmic, però el 15 de gener de 1944 un decret governament prohibia la comercialització de les guixes i els seus derivats i farines. La terrible epidèmia silenciosa havia deixar nombrosos esguerrats, com en deien a la època, gent afectada per casos de latirisme, una afecció causada per un aminoàcid severament tòxic que causa problemes neuronals, paralitza i redueix la massa muscular. Encara alguns podem recordar persones paralítiques del nostre entorn que ho foren a causa del consum de guixes.
En el record ja només han quedat aquelles alarmes per brots de còlera, com el 1971 a l’Aragó, grips més o menys virulentes, però mai rés com aquella de fa cent anys, mai fins avui, però com diu el llibre de Cohelet –o Eclesiastès– “no hi ha res de nou sota el sol”, potser la única novetat és el confinament, fins ara mai no havíem tastat una medicina tan simple i senzilla com és “quedat a casa”.
Fotografies: Diferents moments de la història de les epidèmies | Google Imatges
