A Sant Andreu, a l’estació de metro de l’L1 de Fabra i Puig, que és com dir l’inframón, perquè ja se sap que les càmeres les carrega el diable, hi sobreviu un fotomaton en el limbe dels nostàlgics vintage, de la modernitat hipster, de la urgència administrativa i de la fugaç felicitat d’un instant en companyia.
Abans que les selfies, ja existien les selfies, d’ençà que el 1925 en ple cor de Nova York, al 1659 de Broadway Street a Manhattan, Anatol Josepho va instal·lar el primer photomaton tal com el coneixem avui. Mai una simple cortineta que ni tan sols fa l’esforç d’arribar al terra ha proporcionat tanta discreció, ni mai un tamboret giratori ha estat tan democràtic sabent-se adaptar a la diversitat humana. Mai mig metre quadrat ha servit de record perpetu del final de divertides nits amnèsiques o mut testimoni d’indiscrecions.
Res com un fotomaton per deixar palesa l’amistat indestructible d’amics i amigues que ara ja ni es truquen, o per erigir-se en altar laic que ha certificat la promesa d’amor etern de tantes parelles (fotos instantànies per l’amor etern sona a contradicció) i sinó que li diguin a Jackie i John Kennedy que van fer més real que mai el fins que la mort us separi.
El fotomaton va posar imatge a Anna Frank, esguerrant la jugada als nazis de voler esborrar-nos la memòria. Gràcies a un fotomaton sabem que Clark Kent és en realitat Superman i tothom recorda Amelie, on el Fotomaton és un personatge més, i ha fet de la Gare de l’Est de París avui un punt de pelegrinatge turístic per ocupar el seu tamboret, sentir-se Amelie i invertir amb gust uns pocs euros en un souvenir.
Però n’hi ha més, en la pel·lícula The Band Wagon de 1953 Fred Astaire balla en un fotomaton. El gran fotògraf Richard Avedon va instal·lar-ne un al seu estudi i darrere la privacitat de la breu cortina va immortalitzar despullada a Marilyn Monroe o a Audrey Hepburn amb Truman Capote després d’esmorzar amb diamants, o a l’actor Mel Ferrer o a l’estrella del beisbol Willy Mays, entre d’altres. Andy Warhol va arribar més lluny encara, fanàtic dels fotomatons, on assajava posturetes, els va convertir en un negoci. Salvador Dalí, en ple deliri surrealista, va ajudar que penetressin a Europa. I avui Berlín està ple de sol·licitadíssims fotomatons de quatre trets (el que permet divertides i variades composicions) i revelat analògic en blanc i negre molt contrastat (en blanc i negre semblem més guapos i bohemis).
El fotomaton viu una segona joventut, potser heu assistit a una boda (sí, encara la gent es casa) o a una festa (ups, perdó, ara són events) on n’hi ha hagut un. Ens agrada la càmera. El fenomen vintage ha ajudat, com ha passat a les seves cosines Polaroid i la més hipster Lomo, a recuperar el ritual d’esperar que una bafarada d’aire calenta ens emmirallés a nosaltres mateixos.
Animeu-vos! A l’estació de metro de Fabra i Puig no cal ni validar la T-10 per fer-se un Amelie. El fotomaton està al vestíbul esperant models, enamorats, urgències, etc.
Veu andreuenca: José Luís Muñoz
Fotografia: Fotografies revelades sortint pel fotomaton | José Luis Muñoz
