Començava un cap de setmana marcat en el calendari. Passava els dies veient les notícies, cada cop amb més dubtes del que passaria el debatut diumenge 1 d’octubre. Sóc estudiant universitària i he tingut la sort de conèixer uns quants Erasmus, estrangers molt interessats pel tema que em preguntaven sobre la situació actual a Catalunya. Però sempre arribava la gran pregunta a què mai trobava resposta: “Què passarà Diumenge?”. Malauradament, ni jo ni ningú podíem donar una resposta segura. Calia esperar qualsevol cosa, però fins al moment, la decència em feia pensar que votaríem pacíficament.
Va arribar el dia previ, dissabte dia 30 de setembre. Amics i veïns vam anar a la nit a l’Escola Mestre Gibert de Sant Andreu del Palomar, a celebrar una gran festa de pijames per donar la benvinguda a la tardor. 140 persones vam passar allà la nit, es respirava alegria, germanor i ambient de festivitat. La nit va transcórrer sense incidències, i a dos quarts de sis de la matinada ja érem tots a la porta, juntament amb centenars de veïns que es van aplegar units a esperar el moment de començar a exercir el nostre dret a decidir. Va ser llavors quan vaig canviar d’escola, i vaig anar al Sant Pere Nolasc, on també una multitud s’estava organitzant per acabar de constituir les meses i preparar els dispositius informàtics. Tot avançava amb una certa normalitat, era motiu per somriure, ja que per fi podríem fer allò pel qual tant havíem lluitat: VOTAR.
És llavors, quan passen pocs minuts de les 9, que sento vàries persones parlar d’un mateix institut: Escola Ramon Llull. Tardo poc a informar-me de què diversos furgons policials hi acabaven d’arribar i es disposaven a requisar les urnes. El somriure desapareix i el dolor comença a créixer en mi, ja que aquest col·legi és, avui dia, part important de la meva vida. 2 són els anys que ja porto jugant en les seves pistes, he conegut la gent d’allà, he fet amistats i vincles forts que en aquell moment podrien estar allà, defensant el col·legi. Jo no hi podia faltar... En 15 minuts ja hi era, em vaig fer pas entre la multitud fins a arribar a la mateixa entrada de l’escola. I allà estaven, desenes d’ells barrant-la mentre trencaven les portes i arrancaven urnes de les mans del personal de la mesa. És quan les aconsegueixen treure del centre, que la multitud alça les mans, davant la policia. No estàvem disposats a baixar al seu nivell.
I en aquell moment s’esdevé el que ara és el meu record més trist d’aquell dia. És quan s’ajunten el dolor, la impotència i la injustícia quan de cop em veig davant d’un dels policies, amb les mans aixecades juntament amb la multitud, cridant “som gent de pau” mentre llàgrimes lliscaven galta avall. I com jo tants d’altres, que esforçant-nos a oposar resistència pacífica, no vam poder aconseguir que s’enduguessin el material. Per si això no fos suficient, al cap d’una estona vaig saber que al mateix carrer Sardenya havien disparat bales de goma (producte IL·LEGAL) contra veïns que havien estat protegint l’escola i que havien ocasionat alguns ferits. Es suma l’angoixa a la gran olla d’emocions que ja vivia, i no paro tranquil·la fins confirmar que les persones estimades que sé que estaven per la zona es troben tots sans. Però no era el moment de decaure, quedava tota la tarda per davant i molta feina per a fer. Els catalans sempre ens hem caracteritzat per no defallir en els moments difícils, i era una oportunitat clau perquè tots ho demostréssim.
Em va reconfortar sentir que al meu barri les votacions s’estaven duent a terme sense incidències, més enllà dels problemes informàtics que van afectar arreu del territori. Dinar de pressa i cap a votar, era el moment de participar. Felicitat immensa en el moment de dipositar la papereta, sentia per primer cop que el meu vot tenia sentit. Doncs no estava triant qui volia que em representés, estava triant el meu propi futur. Aquella felicitat em va fer recuperar el somriure, i em va donar la força per a seguir sumant.
Al cap de poques hores, vaig saber que havien tallat el trànsit de l’escola Ignasi Iglesias, al mateix barri, i que era possible que la policia s’hi presentés. Vaig anar-hi, però per sort va resultar ser falsa alarma. Amb amics i més gent del barri, vam decidir quedar-nos-hi fins que finalitzés el recompte, procés que es va dur a terme amb èxit i va ser aplaudit per tots els presents. L’ambient que es respirava llavors ja era de felicitat i germanor, orgullosos del que estàvem aconseguint i de COM ho estàvem aconseguint. I per acabar una jornada amb un gest simbòlic, diversos veïns vam anar, un per un, a abraçar als dos Mossos d’Esquadra que havien estat tota la tarda davant de l’institut; mostrant-nos agraïts per la seva comprensió.
És finalment quan arriba el que jo considero un dels moments més importants de cada dia. Quan arribes a casa, estàs amb la família, i analitzes el dia. Però no podia marxar a dormir sense veure com havia transcorregut la jornada arreu de Catalunya. Les imatges a la televisió encongien el cor, en moltes d’elles era inevitable dur-se les mans al cap. I quan finalment intentes dormir, i pel cap van passant una per una les vivències de les darreres hores, és inevitable preguntar-se com hem arribat fins a tal extrem.
Com pot ser que en un mateix dia puguin ajuntar-se records tan feliços amb records tan dolorosos. Vaig adormir-me entre llàgrimes, com tants catalans vam fer aquella nit, convençuda que l’1 d’Octubre seria un punt d’inflexió en els nostres calendaris. I certament, aquests darrers dies als carrers he pogut comprovar que així ha sigut. Milers de persones hem sortit al carrer, amb una gran diversitat d’idees polítiques, però amb una cosa molt important: UNA MATEIXA IDEA DE DIGNITAT. He vist estelades, banderes espanyoles, basques, gallegues, escoceses… I em quedo amb la imatge de dos nois, un amb la bandera espanyola i l’altre amb l’estelada, que anaven junts manifestant-se per un mateix dret. I és que pots estar a favor o en contra de la independència, pots ser d’un país estranger, o pots no voler saber res de política… però si que pots manifestar-te a favor de la democràcia i la llibertat. I això ens farà sumar, doncs el poble català, davant les agressions sempre s’unirà. La pau traspassa fronteres, només cal sumar!
Veu andreuenca: Alba Trepat
Fotografia: Persones per la rambla de Fabra i Puig | Víctor Cebrián
