Ara ja no tocava. Després de 9 anys d’estar al mig de disputes, conflictes d’interessos, negociacions, promeses, incompliments… la sensació és que ara tocava col·laborar.
La presentació d’al·legacions per part de l’empresa Unibail Rodamco contra l’ocupació directa del terreny per part de l’Ajuntament de Barcelona, significa posar pals a les rodes. Significa no voler col·laborar. Significa anteposar els interessos privats i comercials per sobre dels interessos dels nostres fills i filles. I ara el que hagués tocat és col·laborar en aquest procediment. Accedir a la cessió del terreny, i permetre així l’inici del procés de construcció de la nostra escola definitiva.
El pla de l’Ajuntament potser és una puntada endavant. No ho sabem. El que si sabem és que aquesta via no agrada a l’empresa. Però el que ha d’imposar-se és el dret dels nostres fills a tenir una escola digna. Per això ja està be de respectar els interessos legítims d’uns i altres, del privat i l’administració. On queden els nostres?
Unibail Rodamco no només presenta al·legacions, sinó que amenaça de portar el cas als tribunals. L’Ajuntament ha dit que un hipotètic contenciós administratiu per part del privat no hauria d’afectar la reurbanització, perquè no hi ha lesió a cap dret privat. Però davant les al·legacions i l’amenaça, la sensació de moltes famílies és d’inseguretat absoluta i d’incredulitat total.
I l’estat d’indignació augmenta quan llegim declaracions dels representants de l’empresa, que diuen que comparteixen la preocupació de les famílies i que volen afavorir la més ràpida construcció de l’escola.
Està clar que això és una mentida més. Si es volgués afavorir la ràpida construcció de l’escola, les dues parts que ens tenen ofegats en aquest litigi etern, arribarien a acords, renunciarien a guanys i posarien l’escola per sobre de tot. Però no és així.
Així doncs, 9 anys més tard, ens trobem amb la primera promoció de nens i nenes que comencen i acaben la seva etapa a primària en barracons. I no serà l’última. Vergonya i indignació.
El que ara tocava era quedar-se quiet. Acceptar l’ocupació directa del terreny. I col·laborar. Encara hi sou a temps. Retireu el recurs. I deixeu-nos viure!
Veu andreuenca: Sara Sirera Manchado, en representació del Grup Reivindicatiu de l’Escola La Maquinista
Fotografia: Pancarta a l’escola de La Maquinista | Andreuenc
