Sorprenent ha estat la decisió de la UE Sant Andreu de signar un acord pel futbol base amb el FC Barcelona. No sé realment quin benefici treurem d’això. El Barça, en canvi, el de sempre: agafar-nos jugadors de la cantera per aprofitar-los ells en comptes de nosaltres. Sí, sé que molts direu que hi haurà una compensació econòmica però, realment val la pena? Quant pagaran? Cal pensar que des de que hi va haver els problemes amb els fitxatges de menors, tot es mira més, i potser no calia aquest acord.
El futbol base ha de ser la pedra angular del nostre club i s’ha de protegir i cuidar. Sé que aquesta última cosa no s’ha aconseguit del tot mai. Jo, personalment vaig estar en la directiva gairebé quatre anys i mig, i durant aquell temps tampoc vam aconseguir resoldre aquest problema. No era la meva àrea però com a directiu, assumeixo la meva part de responsabilitat en la nostra obligació com entitat de protegir el futbol base. Per això, en sentir la notícia em vaig sorprendre, no ho recolzo, s’ha de protegir el futbol base, no malvendre’l a un altre club.
Cara a la galeria queda molt bé però la realitat és que el Barça no dóna mai res gratis i al Sant Andreu històricament menys. Molts pensareu que encara estic dolgut per la piscina de Nolito al Miniestadi que ens va costar un ascens a Segona Divisió, però no és això. Nosaltres vam tirar el partit de tornada al no marcar un gol, la culpa va ser nostra.
La primera intromissió que tenim documentada en el camí del Sant Andreu per part del Barcelona va ser amb el fitxatge el 1923 del porter hongarès Ferenz Platko. Lluís Montell, president de l’Avenç Esportiu tenia uns coneguts hongaresos que treballaven a Sant Andreu i gràcies a ells, el porter arribà a Barcelona per jugar a l’Avenç a canvi d’un treball de mecànic on anava a guanyar 500 pessetes. Gamper, que buscava un porter i l’havia vist jugar en un amistós contra el Barcelona s’hi va ficar pel mig provocant una disputa amb Montell, qui va assegurar que no era el primer enfrontament amb Gamper i el Barcelona, tot i que nosaltres no n’hem trobat publicats d’anteriors.
Pensareu que Platko preferia jugar a Primera i no a Tercera, però és que la temporada 1922-1923, el Sant Andreu jugava a la mateixa categoria que el Barcelona, al campionat regional de primera categoria. Anys després, Pep Planas o el propi Mariano Martín van deixar les files andreuenques per anar al FC Barcelona tot i que mai van oblidar al seu club.
Amb el campionat de Tercera Divisió de 1950, el Sant Andreu va pujar per primer cop a Segona Divisió. Per tenir un projecte amb cara i ulls, va demanar ajuda als equips catalans de Primera per tal de fer un equip en condicions. Qui va ajudar, el Barcelona? No, va ser l’Espanyol, gràcies al qual durant tres anys l’equip va fer bon paper a la categoria de plata, fins que es va baixar per problemes econòmics en retirar finalment els blanc-i-blaus la seva ajuda.
La lliga de 1969 ens va donar de nou l’ascens a Segona, i novament va ser l’Espanyol qui va ajudar al Sant Andreu. El Barcelona en canvi, absorbia el 1970 a l’històric rival del poble, l’Atlètic de Catalunya (fins el 1965 anomenat CD Fabra i Coats) i fundava el Barcelona Atlètic que va passar a jugar al Camp de la Fabra i Coats.
Entre 1974 i 1977 els equips van coincidir a Segona Divisió, produint-se autèntics enfrontaments de gran rivalitat però l’escàndol arribà l’1 de juny de 1980 en el camp de la Fabra quan el Barcelona Atlètic no va passar de l’empat a l’última jornada enfront el Díter Zafra extremeny i aquell resultat envià al Sant Andreu a Tercera Divisió. Les males llengües deien que el filial blaugrana no havia fet prou, i per més inri, l’entrenador del Díter Zafra, Ignacio Rojas, era gendre de Josep Seguer, l’antic responsable del filial blaugrana, la polèmica estava servida. Més exemples podrien trobar al llarg de la història d’enfrontaments polèmics entre els dos equips, però futbol és futbol.
Ara bé, les últimes topades amb el Barcelona no han estat esportives, i aquestes ja molesten. La primera va ser la negativa del Barcelona de jugar al Narcís Sala pel centenari del club. Si es volia jugar contra el Barça, havia de ser al Miniestadi i amb els suplents. Gran detall cap a un club centenari. I l’última va ser la de la samarreta.
Des de 1909 portem lluint els nostres colors, patint en el franquisme un canvi obligat de samarreta i escut, sofrint als camps de Tercera i Segona els insults per defensar els colors de Catalunya i, després, el Barcelona ens copia la samarreta, no tant pel significat de Catalunya que a Nike l’importa ben poc, sinó que per activar la màquina de fer diners. Nosaltres hem defensant els colors del país durant més de 100 anys i ara resulta que el Barça representa a Catalunya de tota la vida? Estem d’acord que la bandera no és només nostra, però les formes no han estat mai les correctes.
Amb tot això, no entenc el conveni signat. Nosaltres hem d’aspirar a agafar joves talents de clubs més petits, i no ser el club petit que cedeix talents als equips grans. Quin Sant Andreu volem?
Fotografia: Partit fatídic entre el Barcelona Atlètic i el Díter Zafra | Mundo Deportivo
