El PTAC abaixa la persiana

Abaixem la persiana. Quatre anys després que la idea comencés a germinar en el marc de l’Assemblea del 15M de Sant Andreu Indignat i prop de tres anys i mig després d’iniciar la feina pública, el Punt de Trobada d’Afectades per la Crisi (PTAC) tanca les seves portes.

Ho fem amb dol i a contracor. La nostra voluntat era seguir endavant, però no com fins ara: ens faltaven mans. Les persones que participàvem activament del PTAC ens havíem adonat que no podíem seguir com ho estàvem fent i per això vam convocar una assemblea oberta. La intenció era doble: d’una banda, que les aportacions de la gent duguessin a una transformació del funcionament del PTAC; de l’altra, aconseguir que amb aquesta transformació s’hi sumessin noves persones, indispensables per tirar endavant el projecte.

De l’assemblea oberta del juny en va sortir un encàrrec fet per les aportacions de les assistents externes al PTAC: obrir un procés de transformació que culminaria el setembre ja que es compartia que el PTAC era necessari però li calia una reformulació. I així ho vam fer: de seguida vam publicar les aportacions i conclusions, així com vam obrir un calendari participatiu d’assemblees i un formulari per qui no pogués participar-hi presencialment.

El dilluns 26 de setembre culminava el procés i el resultat és que no hem aconseguit sumar més persones al projecte del PTAC. Assumim la part que ens toca d’autocrítica d’haver fet algunes coses malament i en aquest sentit també hi hem reflexionat. Entenem, però, que la responsabilitat d’articular a Sant Andreu un espai de lluita com aquest en moments de crisi i destrucció dels nostres drets laborals i socials és compartida per tot el teixit actiu del poble i no només nostra. Esperem que tothom faci les reflexions pertinents i convidem els col·lectius més actius a preguntar-se perquè no som capaces de construir, modificar, replantejar, reformular, etc., un espai de lluita laboral i social com el que tothom considera necessari i imprescindible a dia d’avui.

Amb tot, però, no tirem la tovallola de cara a un hipotètic futur. Abaixem la persiana però no tanquem la paradeta. Ens aturem indefinidament però no per sempre. Entenem aquesta pausa més com una hibernació que no com un punt i final. No sabem si serem les mateixes persones o unes altres, no sabem si serà com fins ara o diferent, no sabem si es dirà PTAC o un nom que res hi tingui a veure, però està clar que la lluita pels drets socials i laborals és necessària i imprescindible, sigui des d’on sigui. Per això ens mantenim alerta i amatents a les necessitats que puguin sorgir i puguin generar un – nou? – espai de lluita al poble que en reculli el testimoni i els encerts, així com en superi els errors. Com a persones seguirem lluitant i participant dels espais que considerem oportuns.