La palmera del carrer Olesa és una supervivent solitària dels temps camperols de Can Cascante i Can Clariana.
Fa cinquanta anys, quan un diari costava 8 pessetes, tots els diaris de l’època van fer servir més o menys les mateixes paraules en referència al que sense ser-ne conscients encara seria la penúltima celebració de la dictadura del ‘Dia del Caudillo’.
Per exemple, a la portada de La Vanguardia Española, com es deia llavors el diari dels Godó, destacava en portada un titular amb dues dates: 1 de octubre de 1936 – 1 de octubre de 1974. A sota, la fotografia del cap d’estat Francisco Franco i la del seu successor, Juan Carlos de Borbón, ambdós vestits de general, però amb matisos: “generalísimo”, el veterà, i general de brigada, el successor.
L’editorial, també en portada, tenia el següent titular “Tarea de vasto alcance”; i aquesta retòrica rimbombant no era cap salt enrere en el temps, senzillament l’estil oficialista d’aquell text s’havia quedat anquilosat des de feia 38 anys.
Tota aquesta parafernàlia periodística venia a compte del “Dia del Caudillo”, tot recordant que a la capitania militar de Burgos, els generals colpistes del juliol del 36 havien escollit Franco com a comandant principal, de manera que tot el poder dels revoltats quedava a les seves mans.
Aquell dia no era festa laboral, però es celebrava institucionalment i a les escoles públiques hi havia lliçó d’adoctrinament, mentre que moltes de les privades s’ho saltaven. Malgrat tot, aquell dia la imatge del Caudillo era omnipresent mentre la vida ordinària del veïnat transcorria pendent de les qüestions ordinàries de l’existència.
Per exemple, un recent incendi al carrer de les Tàpies, un d’aquells focs que marquen època, va remoure tota la normativa d’incendis de la ciutat. L’ajuntament de l’alcalde Masó Vázquez discutia aquells dies la nova ordenança sobre prevenció d’incendis. L’altra plat fort dels plenaris era la possibilitat d’instal·lar contenidors per a les escombraries a la via pública. Ningú no es pot imaginar com de tensos eren aquells debats ni de les bestieses que s’arribaven a dir, com aquell regidor que proposava que per higiene es repartissin a cada buidada en un lloc diferent, per a equilibrar els perjudicis… i fer una gimcana en busca del contenidor cada dia!
Una altra polèmica també planava aquells dies. No només s’eliminaven els cobradors dels autobusos, sinó que es pretenia cobrar el preu del bitllet en màquines d’import exacte i sense possibilitat de canvi. Realment s’estava perdent el nord, ja que mentre es dificultava viatjar en autobús, s’anunciava un pont aeri amb Madrid que s’havia d’inaugurar en un mes, al novembre. L’oferta consistia en posar a disposició dels viatgers 13 vols diaris, des de les 8 del matí fins a les 10 de la nit, a un preu per trajecte de 2.233 pessetes (13€).
Esportivament els andreuencs aficionats al futbol estaven preocupats ja que el primer equip, aleshores a Segona Divisió acabava d’empatar a zero al camp del Sabadell en un mal partit de tots dos, i quedava al capdavall de la classificació. Sortosament, tan sols es portaven quatre partits, i el rumb es redreçaria acabant setè aquella temporada. Encara eren temps de glòria quadribarrada.
Al cor de Sant Andreu, tocant la plaça Orfila, encara era possible trobar “pisos de lujo” a 960.000 pessetes (uns 5.700 €). En la majoria de casos, el problema de la compra d’un pis venia per la xifra que demanaven d’entrada. La resta era qüestió de signar lletres i anar pagant durant molts anys.
Aquells primers dies d’octubre de 1974, el dia 3, moria a Castelló de la Plana, on havia nascut el 8 d’abril de 1889, el pintor i escultor, Joan B. Porcar i Ripollès. Artista polifacètic i promotor cultural, havia col·laborat amb els arqueòlegs en el descobriment, documentació i estudi de diversos jaciments d’art rupestre llevantí al Maestrat.
Porcar va exposar obra per tot el món, molt vinculat a Barcelona, estudià a la Real Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona i formà part del Cercle Artístic de Sant Lluc, amic de la família de banquers de Gaieta Reventós i Montserrat Valls Cascante, propietaris de la finca de Can Cascante, agrícola i de lleure, a la Sagrera (avui pisos al Carrer Olesa, Cienfuegos, Cardenal Tedeschini…) de la qual encara en resta la palmera del jardí. L’artista va fer nombroses estades a la masia al llarg de la seva vida, dedicant-se també a pintar els entorns.
Però fa cinquanta anys, quan moria Porcar, ja feia temps que, venuda la finca el 1961, el constructor Josep Maria Figueras, del Grup Immobiliari del Banco Catalan del Desarrollo, filial del Banco de Madrid, havia aterrat aquelles cases de Can Cascante, Can Clariana i altres veïnes i oferia, el 1965, pisos de tres habitacions, obra nova, que no arribaven a les 300.000 pessetes (1800€).
Fotografia de portada: palmera del carrer d’Olesa | Joan Pallarès.
Fotografia interior: aspecte d’una part de la Sagrera a la postguerra | Arxiu Joan Pallarès
