Joan Pallarès es planteja si la societat es conforma amb bars, cafeteries i tavernes que solament satisfacin la neccessitat de beure i menjar, o que assumeixin una funció còmplice pel que fa al teixit social i la identitat veïnal.
Des que es va jubilar en Pere Heredero, Sant Andreu porta vint anys amb l’ai al cor pel Versalles i ara, el que podria ser fins i tot un serial de Netflix, està en un capítol interessant: el nou inquilí s’ha fet amb el local amb una proposta basada en servir carn a la brasa.
El projecte resulta molt emocionant ja que caldrà veure què en pensa i com actua el poble davant d’aquesta oferta: acceptarà el maquillatge d’una braseria singular o ho considerarà una traïció a la tradició centenària de l’establiment? Serà capaç la gent de Barcelona de venir a sopar a la plaça del Comerç i la gent d’aquí de quedar-s’hi i no anar a sopar a Gràcia o a l’Eixample?.
Tot són incògnites. Explica en Pere Heredero que abans les dones no entraven als bar i quan alguna havia de parlar amb el seu home li feia senyal que sortís a través dels vidres o avisava a algun conegut que entrava perquè l’avisés.
Per sort els temps han canviat. Ara hi ha hores del dia durant les quals els locals de restauració estan més plens de dones que d’homes. La desgràcia, però, és que ja no són aquells bars de poble de tota la vida, sinó que són cadenes propietat de capital forà, on trobar una persona que atengui en català és impossible i no cal anomenar cambreres o cambrers els seus treballadors, perquè el client s’ha d’espavilar sol: anar a la barra, agafar la safata on dipositar la comanda, portar-la a la taula i, sobretot, pagar per endavant.
Si no es tracta d’una franquícia, encara es pot trobar un antic bar d’aquells que havien tingut certa solera, ara amb la porta plena de fotografies d’entrepans, on tampoc s’atendrà en català. El vent de l’est es va aprofitar d’una onada de jubilacions dels amos de tota la vida que va deixar els bars en mans de gent que ni coneixia la restauració, ni l’idioma, ni els costums i, llevat alguna excepció, van fer desaparèixer en 24 hores l’esperit de barri, poble o carrer que aquests locals mantenien en el seu territori d’influència.
Tota aquesta reflexió tracta de la restauració, dels bars, és a dir, d’una forma de comerç a la qual el món “on line” no pot fer-li cap mal. Tampoc no cal buscar-li els tres peus al gat a l’administració tenint en compte que, curiosament, hi ha zones del país on ni cadenes ni negocis forans han incidit, més aviat en algun cas, fins i tot, han hagut de sortir escandalosament,
I és que aquella dita que diu “que el client sempre té la raó” no és veritat. Potser també s’ha d’assumir que els mateixos clients en tenen la culpa d’algunes de les coses sobre les quals opinen.
Fotografia: interior del bar Versalles cap el 2017 | hedofoodia.blogspot.com
