Joan Pallarès recorda un cas de rumorologia esdevingut fa poc més de 10 anys. Quan els suposats fets escandalosos van ser jutjats, una altra versió va sorgir a la llum, però aleshores el dany ja estava fet i ningú es va disculpar.
Tothom té dues vides, la pròpia i real, i l’existència que altres li atribueixen perquè sovint hi ha persones sense millor entreteniment que etiquetar i biografiar els demés, atribuint com a certes les coses que no han vist i donant crèdit a qualsevol rumor que perjudiqui a un ésser humà.
Famosos i veïns anònims, futbolistes i jubilats, mestres i alumnes, infermeres i malalts, avui tothom està subjecte al blasme, a l’insult i al linxament. No es mesura l’abast del fals testimoni que es fa a les xarxes socials i massa sovint mitjans periodístics obliden l’ètica i, en la lluita pel titular, no contrasten la informació, mancant a la honestedat, única base de la credibilitat.
Els fets que explicaré són certs, constatables i van succeir a Sant Andreu. Per aquest motiu és possible que algú no vulgui acabar de llegir l’article quan comenci a recordar el seu trist paper en el moment que van esdevenir els fets; d’altres arribaran al final i, sentint-se interpel·lats, preferiran mantenir el dubte, el sediment malvolent, en lloc d’afrontar amb modèstia el reconeixement de l’error.
Tanmateix, això podia haver passat i coses així passen a qualsevol lloc i a qualsevol feina. De ben segur, els lectors coneixen altres casos, però mai sembla apresa la lliçó a la vista de com estan avui les coses a les xarxes socials.
La víctima va ser una dona que tenia uns cinquanta-cinc anys, a la qual coneixia prou bé des de feia temps i amb la qual vaig parlar sovint durant l’època d’aquesta ‘polseguera’. La seva vida professional es va desenvolupar sempre en una llar d’infants al costat de la casa de molts que estan llegint aquest article i que, per tant, varen conèixer de primera mà el desenvolupament de tot el que ara s’explicarà.
El malson de la responsable d’aquella llar d’infants, cèntrica i concorreguda, va començar la primavera de 2007, quan una noia que havia treballat a l’establiment, va començar a llençar un seguit de calúmnies sobre la seva persona. L’extreballadora l’acusava que si una criatura vomitava el dinar l’obligava a menjar-se’l, vòmit inclòs; que si no volien menjar punxava a les criatures amb la forquilla, i que les castigava tirant-los colònia als ulls.
A partir d’aquí, el boca-orella va anar afegint barbaritats increïbles, convertint el centre en una casa dels horrors. Fins i tot alguns afirmaven haver-ho presenciat (no sé pas com) i la gent ho creia. Aleshores, el juny de 2007 la fiscalia va obrir diligències.
Les xarxes socials no eren l’olla de grills d’avui dia, però l’anonimat ja permetia compartir barbaritats de manera desacomplexada: un suposat veí, del qual em callo el pseudònim, escrivia que feia anys que ell ho veia tot des de la finestra de casa seva i que escoltava els crits horrorosos i els plors (per cert, no es va adonar que estava confessant clarament ser còmplice i encobridor, perquè si hagués estat veritat el que deia, tenia la obligació de denunciar-ho). De seguida, altres es van fer ressò d’aquests suposats càstigs i els comentaris anaven en boca de tot Sant Andreu.
La calumniada, sense atorgar-li el dret a la presumpció d’innocència, va haver de deixar el lloc de coordinadora, d’abandonar el tracte amb les criatures i va passar a tasques administratives en horari nocturn. A més, el setembre de 2008 un jutge, els jutges i els fiscals sempre són anònims, va decretar de manera cautelar l’allunyament del lloc de treball i ella va haver de deixar la feina que sostenia la seva vida.
Va passar més d’un altre any així. La trobaves amb la mirada resignada que semblava dir-te “no cal que t’expliqui res, perquè tu tampoc em creuràs”, i escoltant bestieses sobre ella, però amb la serenor de qui té la consciència neta.
Finalment, quan el novembre de 2009 es va començar a treballar a fons per decidir si havia una base ferma per tirar endavant el cas, la sorpresa fou que no hi havia cap prova, ni indici, ni testimoni sobre les acusacions referides anteriorment, ja que els interrogatoris no van donar cap informació al respecte. De fet, no se la podia acusar ni tant sols d’una simple falta administrativa. Tot plegat va quedar arxivat sense trobar cap prova de culpabilitat, de tal manera que, als 59 anys i la vida desfeta, va tornar discretament a la llar d’infants fins al dia que es va jubilar.
Ningú no va trucar aleshores a la porta d’aquella llar d’infants, ni l’aturà pel carrer per demanar-li perdó ni per disculpar-se, més aviat alguns, morts de vergonya, la van continuar evitant; a les xarxes socials tampoc no es va comentar ni mitja paraula sobre la sentència; les cadenes de televisió i la premsa escrita que s’havien acarnissat sobre ella la van oblidar. Ja se sap que, de vegades, la veritat no és notícia i la supèrbia no demana mai disculpes.
Tan sols dues joves periodistes, Laura Siles i Ester Magdaleno, de TV Sant Andreu, van tenir la honestedat de donar-li la paraula i, breument, en un reportatge d’uns minuts, va poder deixar constància del triomf de la veritat i la seva innocència.
Quedi constància d’aquest cas i que serveixi de reflexió en el món en què vivim, el de la cultura de l’abús, on tothom escull creure la versió més escandalosa de qualsevol fet que ni ha vist, ni vol verificar i que, a més, sosté i difon en els carrers i, sobretot, a les xarxes sense fonaments.
La llibertat d’expressió és un bé molt preuat que no es pot menysprear utilitzant-la de manera irresponsable, ja que sembla que molts no s’adonen que ofegant la veritat amb opinions i rumors sense contrastar es destrueix la convivència i s’encadena la llibertat.
Fotografia: imatge sobre els rumors | Soy502.com
