Els versos d’Antonio Machado La España de charanga y pandereta no només són una realitat constatable, sinó un estat mental. Darrerament, i a mesura que la Font de Can Gaig ha retornat a La Sagrera, qualsevol fotografia o notícia que ha sortit d’ella a les xarxes ha provocat que algú pregunti ‘quan la inauguren? Sembla que, en un país on per un no res es fa una festa, les inauguracions són motiu obligat per tal d’organitzar un esdeveniment que, com en el cas dels casoris i els aniversaris, és justificable sempre i quan hi anem convidats.
Aquí hi ha piscines que s’han inaugurat tres vegades, el mateix tram de carretera dues i l’enderrocat Pont del Treball, per quedar bé quan ens va visitar el Secretari General de la Confederació Sindical Europea, noranta anys després de construït, es va reinaugurar afegint-li el qualificatiu de digne.
És més important inaugurar la font que recuperar-la? S’ha de tenir en compte que porta la data de 1865 i la va fer l’Ajuntament de Sant Martí de Provençals, o sigui, que potser no cal ja que, a més a més, aquest costum recorda el malaurat temps dels embassaments i, fins i tot, l’eufòria de les obres olímpiques, quan semblava obligat inaugurar-ho tot, fins una paperera o un pipicà.
Darrerament, més aviat es fan moltes obres sense ‘final feliç’, vull dir, sense “paseíllo” inaugural, potser perquè estem en temps de pandèmia i s’han de respectar unes limitacions que també obliguen a les autoritats municipals.
Així doncs, la font torna, però molts veïns saben que l’Ajuntament no la retorna al lloc on es va acordar fa vint anys, quan es va desmuntar i emmagatzemar. L’han posada a pocs metres, alguns diran que no ve d’un pam, però, és clar, al llarg d’aquest temps han passat mitja dotzena de regidors i entre tots, un pam d’un i un pam de l’altre, han acabat girant la font, movent-la i acceptant criteris de tècnics titulats en arquitectura per deixar-la on des d’ara ja no la mouran.
Si el rec Comtal va ser l’origen de la industrialització de La Sagrera i el seu poblament original de treballadors que trobaven feina a les primeres adoberies, cap al 1840/50, la Torre d’Aigües, construïda el 1849 i en funcionament des del 1853, i la Font de Can Gaig, remodelada el 1865, són els símbols de l’arribada de l’aigua de boca i els vestigis més antics que tenim de La Sagrera moderna.
Darrerament, des de Tota La Sagrera, Jordi Sánchez ha explicat magníficament la història de la font, una font que va ser punt de trobada en un temps durant el qual l’aigua corrent no havia arribat a les cases, punt de beuratge en uns anys que el transport era de tracció de sang.
Situada en la cruïlla on el rec passava el carrer Gran, sortia la carretera d’Horta i el camí cap al Fondal de Sant Martí, en certa manera i durant molt temps va ser la centralitat de La Sagrera que ni tan sols des de 1877, quan es va urbanitzar la plaça Masadas i els seus voltants, va perdre i que conservaria fins a temps ben recents.
Per tot això, benvingut el retorn de la font, malgrat ens hagin enredat amb el lloc. I a partir d’ara preguem que la cura i protecció que ha tingut durant tan llarga migdiada en el magatzem municipal, la continuï tenint en la seva nova ubicació gràcies a la vigilància atenta de la Guàrdia Urbana que eviti, en un entorn on no manquen els pintamones, que algun illetrat cregui que la pintura està per damunt de l’escultura o l’arquitectura; i també que, gràcies a la intervenció de la Providència, es desviï miraculosament l’automòbil d’un conductor que trobi estrets els quatre carrils del carrer.
De ben segur que a ningú no li agrada sentir-se controlat, però potser una càmera costaria menys que una festa d’inauguració i evitaria aquests disgustos previsibles, com exemple, solament cal recordar les dissorts viscudes per la reproducció de la Dama d’Elx uns metres enllà a tocar de la Meridiana.
Fotografia: la font de Can Gaig a la seva nova ubicació | Joan Pallarès
