El mite Iglésias segons els seus contemporanis (2): Antoni Rovira i Virgili

El 19 d’agost d’enguany fa 150 anys que va néixer el Poeta del Poble. Avui entreguem el segon lliurament per tal d’entendre l’abast de la seva figura en vida. En aquest article, Antoni Rovira i Virgili afirma que Iglésias va ser estat el dramaturg que millor ha captat el cor del poble català.

EL COR DEL POBLE

Moltes de les obres teatrals d’Ignasi Iglesias — i de les millors — tenen, ultra llur vàlua artística, la vàlua que els dóna l’ésser uns fidels retrats del nostre poble en un dels seus periodes més interessants i potser més fecunds: el de les darreries del segle passat i de les primeries del segle present. Els obrers i els menestrals catalans que ha portat a l’escena Ignasi Iglesias són els de vint-i-cinc o trenta anys enrera. El dramaturg, que ha viscut la vida del nostre proletariat i de la menestralia, els ha presentat tals com són. Millor dit, tals com eren. En els últims lustres, en efecte, hi ha hagut modificacions importants en determinats aspectes de la psicologia dels obrers i menestrals de Catalunya, i sobretot de Barcelona.

La qualitat característica dels personatges treballadors i menestrals de les obres d’Ignasi Iglesias, és el sentiment. L’il·lustre autor de «Els vells» va trobar el nostre poble en un moment de forta sentimentalitat. Era potser una sentimentalitat ingènua i romàntica. El cor popular encès, càlid. I enmig de les lluites i els dolors de la vida, brillaven sovint, en les anomenades classes modestes, l’amor i la bondat. Els qui han conegut de prop els nostres obrers i els nostres menestrals en el tomb de la centúria, han pogut comprovar que en aquells cors, sota les asprors i les turbulències del viure, hi havia sovint les més nobles qualitats morals.

És innegable que, posteriorment, la sentimentalitat del nostre poble ha sofert una minva en alguns caires. Hi ha hagut com una mena d’enduriment. La massa obrera, en passar del federalisme al sindicalisme, ha posat els anhels de triomf i de benestar per damunt de la cordialitat. Els que de vegades diuen que Ignasi Iglesias fa massa part al sentiment en les seves obres, obliden una mica que la realitat que ell ha descrit presentava així mateix el predomini del sentiment. Ignasi Iglesias ha estat l’autor català, que, ens ha fet veure millor el nostre poble en la seva vida sentimental. Ara la nostra gent — des dels literats als jornalers — és menys sentimentalista. Però això no és cap raó per a blasmar la part concedida al sentiment en les obres del teatre de l’Iglesias.

Si de l’exageració de la sentimentalitat en volem dir sentimentalisme, caldrà defugir aquest com un perill. Sospitem, tanmateix, que allò que a molts repugna és, no ja el sentimentalisme, ans bé el sentiment. En aquest punt, nosaltres subscrivim la magnífica reivindicació que del sentiment va fer anys enrera Gabriel Alomar. Els intel·lectuals d’avui que consideren massa sentimental la generació dels començos del segle, s’exposen a ésser considerats com a massa cerebrals per les generacions següents. En aquesta classe de discussions i preferències, hom oblida que no es tracta verament d’establir el predomini d’una de les potències anímiques sobre les altres, sinó d’establir entre totes un equilibri harmònic i normal.

La generació actual ha de fer examen de consciència. Potser veurà que la minva de la sentimentalitat té grossos inconvenients. Amb tots els defectes i excessos que vulgueu, el cor dels nostres obrers i dels nostres menestrals bategava, mig quart de segle enrera, amb un ritme més vigorós i ample que no pas avui. En áltres coses hem progressat; però en això hem retrocedit. Aquell ritme d’aleshores és el de les obres de l’Ignasi Iglesias; i en això hi ha un mèrit de l’alta figura que aquests dies homenatgem.

Després de la reacció sentimental i intelectualista dels últims decennis, seria bo que els homes d’avui— tant els de baix com els de dalt — donessin el just valor a la sentimentalitat humana. Val mes el cor del poble tal com l’estima i el presenta l’Iglesias, que no pas el cor ressec i agre de certs savis i de certs redemptors que hem conegut i coneixem.

Fotografia: díptic d’Ignasi Iglésias amb Antoni Rovira Virgili a la dreta.