La crisi sanitària està produint un autèntic daltabaix en diversos sectors de la societat i segurament està influint en l’evolució de la societat d’una manera profunda que encara no resulta evident, però que de ben segur tindrà conseqüències intuïdes o potser insospitades ara mateix.
En canvi hi ha altres canvis que sí són observables d’un cop d’ull i no sembla que aportin gaire millora al que ja existeix tal com s’estan plantejant a hores d’ara, almenys segons el punt de vista de qui escriu aquest article.
Una de les novetats que ha comportat la situació actual és una constant reflexió sobre les terrasses dels establiments de restauració. Les distàncies entre taules per garantir la separació de seguretat entre els clients reduïa la seva quantitat al disposar d’un espai limitat i això repercutia molt negativament en els beneficis i, per tant, en la supervivència del negoci.
Aquest inconvenient es va solucionar en un primer moment relaxant els límits dels locals per procurar conservar el seu nombre de taules. D’acord.
Tanmateix, l’Ajuntament de Barcelona, s’ha de dir que com molts altres, al llarg de l’estiu va permetre la instal·lació de taules i cadires a la calçada com a una nova mesura que reforçava l’anterior. S’havia d’entendre que a una situació excepcional s’havien de prendre mesures excepcionals i, en tot cas, transitòries. Perfecte.
Així, doncs, han sovintejat a molts carrers del districte aquestes solucions que són d’una estètica barroera, d’una seguretat precària, d’una elegància dubtosa, d’una salubritat discutible, però amb una durada limitada. En fi, paciència.
Evidentment, hi ha casos menys escandalosos que d’altres perquè la situació és més favorable, com al carrer de la Manigua, bastant tranquil, on com a mínim n’hi ha tres terrasses d’aquest tipus.
Ara bé, prendre un aperitiu a la calçada de la Rbla. Fabra i Puig realment té mèrit, encara que tot és opinable, però… quin gust pot tenir una cervesa barrejada amb els gasos dels cotxes i autobusos que passen a centímetres? Quina mena de conversa es pot tenir si ja costa de vegades fer-se escoltar a les taules de la rambla?
Potser tot queda compensat per l’emoció de tenir els cotxes passant just al costat com el públic dels rallies que es juguen la vida per veure els bòlids negociant un revolt a gran velocitat.
En tot cas, l’efecte estètic de tot plegat resulta com d’època de guerra (improvisació d’unes trinxeres muntades urgentment al mig del carrer per la presència imminent de l’enemic) o de barris marginals de països subdesenvolupats on regna l’anarquia.
La veritat és que per una ciutat que havia estat capdavantera en el disseny tot això solament es pot acceptar per la situació excepcional en la qual malauradament vivim. Si és així, diem resignadament Què li farem!
Ara bé, la gran sorpresa per a qui escriu aquestes quatre ratlles ha estat la intervenció de la tinenta d’alcalde de la ciutat, Janet Sanz, fa pocs dies a Betevé quan va afirmar categòricament que “Tot el que està a la calçada ha vingut per quedar-se”. I no solament això, sinò que va afegir que aquesta tendència ha d’anar en augment amb el vistiplau de l’actual equip de govern.
Això sí que m’ha deixat absolutament astorat. Estem parlant de gairebé 3.000 terrasses ja instal·lades i es veu que molts locals més ho estan tramitant. Suposo que es tracta d’una estratègia de llarg recorregut per alliberar espai a les voreres en favor del vianant, d’anar fent fora als cotxes dels carrers i pacificar la circulació, però tal com està plantejat el tema ara mateix és com enviar els clients dels bars a l’exili o a una missió bèlica i, no vull ser mal pensat, acabar expulsant definitivament totes les terrasses de les voreres.
Ah, i dels llocs perduts per aparcar ja no en parlo perquè es veu que ja no toca, que deia aquell, perquè deu ser una qüestió del segle XX.
Text i fotografies d’Eugeni Aragoneses.
Fotografia de portada: una terrassa de la Rbla. Fabra i Puig; primera fotografia interior: una altra terrassa de la rambla amb una protecció danyada; segona fotografia interior: una terrassa al c. del Cardenal Tedeschini.
