Diumenge passat, a darrera hora, m’arribava la trista notícia de la mort de Salvador Casas, a qui feia temps que no veia ja que estava a la Casa Asil, i just la setmana passada havia demanat a un amic comú si en tenia notícies recents.
Per tota més d’una generació d’andreuencs sempre serà el Senyor Casas i a fe que explicar qui era costa de fer entendre perquè en el seu currículum no hi ha títols més enllà dels estudis primaris, i no ostentà mai ni càrrecs ni presidències; ni a president de la escala arribaria perquè viuria sempre en una casa de planta baixa. Tampoc rebé mai guardons, ni premis literaris, ni títols acadèmics, ni res, de res, de res, malgrat que algun sens dubte es mereixia, però qui no té status de poder, tampoc té aduladors.
El Senyor Casas era un savi amb moltes virtuts, un home de fe immensa i un crític mordaç amb les jerarquies, que mai no va pronunciar un blasme, ni una paraula amb tonalitat més alta que la seva sempre discreta veu, i mai vaig escoltar-li un retret o un exabrupte de ningú. Però les seves majors virtuts, a part de la discreció, eren essencialment la constància, la prudència en tot moment i sobretot la contundència, però no de manera agressiva ni barroera, sinó oportuna. Ell no era enlloc, però estava a tot arreu i sovint en el moment que tocava, amb un somriure gairebé absent, callat tothora, en un moment donat traçava el camí i sense dir mai més de mitja dotzena de paraules seguides, mobilitzava més entusiasme que una proclama encesa.
No era l’artífex de les ofrenes a Ignasi Iglésias, però cada any feia moure el cul als organitzadors en plenes vacances perquè s’afanyessin; tampoc va ser el creador del Centre d’Estudis, però sí una aranya subtil que teixia la tela; va ser dels darrers resistents a la Ofrena a Verdaguer al Cementiri de Montjuic i habitual a la de la tomba de Joan Maragall; a ell es deuen molts noms recuperats, com el de l’Escola Mestre Gibert i Camins o la Plaça Montserrat Roca, mestres seus a l’Escola Ignasi Iglésias; fins i tot podem apuntar com va engrescar a un regidor per a la futura campanya per tal de recuperar les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch a Montjuïc, i un tot un seguit de més coses que, sent tant discret, hem oblidat, com el fet que fins fa ben poc encara repartia els cartells per a l’Aplec anual al Matagalls o la loteria per mantenir la iniciativa.
No havia fet estudis més enllà dels de l’Escola Ignasi Iglésias, però era memòria viva de moltes coses, memòria viva i honesta, per contra del que solen fer els entrevistats quan no han viscut una cosa que consisteix a explicar el que han sentit. Ell, en canvi, declinava dir-ne res: de l’enterrament d’Ignasi Iglesias, sempre et deia que no el podia recordar, perquè tenia dos anys; dels diumenges a Sant Andreu als anys quaranta, el mateix, perquè marxava a Barcelona, per no ser molestat pels joves falangistes que sortien a alliçonar els nois que anaven al cinema o pel carrer. Honest i honrat fins en els seus records.
Era un savi i un mestre, almenys per alguns de nosaltres. Mai ens va donar cap lliçó, mai va fer un discurs, sempre procedia des de l’exemple, sempre ensenyava amb la seva l’actitud i el seu comportament.
Un dia a casa seva vaig veure en un quadre un diploma acreditatiu d’haver assistit a l’audiència Papal al Vaticà i mirant-ho bé, deia Joan XXIII, però la data no corresponia, era més moderna… efectivament, havia rascat pacientment el Pau II i escrit al damunt, de tal manera que el document va quedar com ell volia, la felicitat se la fa un mateix.
Mai entrava a un bar, tampoc no fumava, mentre que els que érem més joves ens reuníem al Versalles dels noranta. Com ell ho sabia, venia sovint a portar-nos alguna documentació, però mai va prendre res malgrat que jo sempre insistia en convidar-lo. Ni que fos un simple cafè, ell sempre ho declinava; era així era d’auster i ascètic. Vaig deixar d’insistir el dia que em va raonar per quin motiu no ho acceptava: no ho he fet mai i si ho feia potser m’hi acostumaria..
Discret, senzill i humil, vivia per els seus llibres i per la música, com bon lector i melòman, acudint a concerts i buscant abonament econòmics fins al punt que de jove havia accedit anant convidat de claca. Treballava de viatjant de papereria en terreny urbà perquè mai va tenir ni cotxe ni carnet. El van jubilar abans del que es pensava, però no va ser un problema ja que sabia viure amb modèstia i amb una gran dignitat, no parlant mai dels seus problemes ni queixant-se com tants jubilats.
Una altra de les lliçons que vaig aprendre va ser que a partir de certa edat la majoria dels seus llibres anaven a parar a la Biblioteca Ignasi Iglésias. Recollia de tot i per a tothom sent proveïdor de molts col·leccionistes i a l’Arxiu Nacional de Catalunya anaven a parar molts dels seus cartells aplegats pel carrer.
Curiós, amb una memòria prodigiosa pel passat, només es dolia que no recordava les coses. Una vegada que vaig portar-lo a repetir una excursió per el Collsacabra, recorregut que havia fet fa cinquanta anys, cap el 1946 o 47, em va sorprendre recordant on hi havia una font o l’escala d’una masia com si hagués passat el matí anterior.
En altres ocasions, anàvem a Vic a visitar el Pare Claretià Faustí Illa i em quedava embadalit en escoltar les seves converses i en molta consideració el deuria tenir, com sempre a l’ombra, quan a l’Aplec del Matagalls, fins quan va ser possible, pujava fins a tocar el cim en el totterreny que portava el bisbe a celebrar la missa.
En un memorable viatge de tres dies a la Terra Alta i Ribera d’Ebre, una terra en la qual no havia estat mai, el recordo que tenint ja més de seixanta anys, estava engrescat com un escolar en un viatge de fi de curs, encuriosit per tot, mirant-ho tot, pujant a tot arreu.
En la meva època a Cultura al Districte i, veient que mai no li arribaria un premi o guardó merescut, que ningú no advocava per a ell perquè mai havia encès un foc d’encenalls, però sempre tenia prou metxa per mantenir mil i una flames enceses, amb la arxivera Núria Postico vàrem decidir cap el 2005 donar el nom de Salvador Casas a la sala de consulta del nou arxiu, quan aquest va ser traslladat al carrer Segadors, a l’estatge que uns anys va ser la biblioteca. Ho vàrem fer sense encomanar-nos a ningú ni consultar-ho, portant-ho directament a la Junta de Govern. A alguns no els va agradar la forma, però ho tornaria a fer igual ja que, com havia après del seu diploma vaticà, hi ha assumptes que no cal anar comunicant ni discutint, és a dir, perdent el temps eternitzant la presa de decisions que resulten de tot punt evidents.
Home de detalls, no recordo per quina raó, potser per una operació, no va poder acudir a la presentació d’un llibre meu, però ell va complir enviant el seu germà en representació seva. El germà i les nebodes eren la família, com vaig poder comprovar amb emoció durant l’enterrament del seu germà, l’any 2010. En sortir de la cerimònia de comiat, la seva neboda ens va dir “Ara em queda cuidar al Tiet”, i així ho ha fet. Gràcies i el meu condol.
Fotografia: Joan Brossa en una visita a Sant Andreu l’any 1998. D’esquerra a dreta, Jaume Seda, Joan Pallarès. Jordi Rabassa, +Joan Brossa, +Magí Travesset, +Joe Forga (al darrera), +Salvador Casas, Pau Vinyes, Xavi de la Cruz | Arxiu Joan Pallarès
