Em permeto parafrasejar el títol del llibre El dia que Barcelona va morir (6 de juliol de 985) del gran historiador Pere Català i Roca (1923-2009). Dit autor, al seu llibre, recollia tots els successos que ocorregueren durant aquells fatídics moments on les tropes del cabdill musulmà Al-Mansur entraren des del nord al Pla de Barcelona. El territori, sense defenses –el Castell de Montcada no estava encara aixecat– no va poder evitar la destrucció dels nuclis rurals que començaven a formar ja els pobles del Pla i la Ciutat Comtal, que va quedar totalment arrasada.
Pensareu que és agosarat posar aquest títol tan colpidor quan a Sant Andreu, el 20 d’abril de 1897 no va entrar cap cabdill musulmà a cremar el nostre poble. Certament, però salvant les distàncies –i més de 900 anys després–, l’acció no va ser igual però el resultat sí, un poble mil·lenari com Sant Andreu de Palomar, va desaparèixer per sempre (o no) de la faç de la terra.
Amb una població totalment en contra de l’annexió i un ajuntament que conjuntament amb els altres pobles del Pla de Barcelona es van presentar a Madrid per defensar els seus drets, la Barcelona que creixia gràcies a l’Eixample, tenia una visió centralista i unificadora del que (per a ells) havia de ser el Pla de Barcelona, la seva metròpoli.
El procés que s’inicià el 1876 culminava 21 anys després amb un Reial Decret emès des de Madrid que incomplia totes les normatives establertes per annexionar-se un poble: ni Sant Andreu de Palomar feia frontera amb Barcelona (la feia amb Horta, Sant Martí de Provençals i Santa Coloma de Gramenet), ni estava a menys de 6 quilòmetres de la ciutat, ni les construccions urbanístiques feien difícil saber quin carrer era Sant Andreu i quin era Barcelona. Què va passar llavors? Interessos econòmics.
L’1 d’abril de 1897 els representants de Barcelona es van presentar a Madrid per comunicar que no podien fer front a la taxa assignada pel govern central per tal d’ajudar a l’exèrcit a la guerra de Cuba. Madrid necessitava els diners i Barcelona va dir que amb l’annexió dels pobles del Pla, sí que es podrien cobrir les despeses. El 8 d’abril Madrid autoritzava l’annexió forçosa que s’havia negat durant 21 anys, i el fatídic 20 d’abril, el Reial Decret ens va treure la llibertat.
Barcelona, amb un bon gest va dir que cada antic poble conservaria les seves fronteres i tindria un districte per a ell preservant així la seva identitat. Però mirem ara un plànol de Barcelona, algú sap assenyalar els antics pobles?, quin poble és l’Eixample? I el de Nou Barris? Sarrià i Sant Gervasi són un únic poble? Aquesta destrucció del nostre passat es va produir no fa tant, el 1984 (en democràcia) quan sense miraments es van esquarterar els antics pobles i es van repartir les barriades com qui canvia cromos a desig del govern central barceloní.
Critiquem el centralisme de Madrid i avui commemorem (no celebrem) que els pobles del Pla estem sotmesos al centralisme barceloní des de fa 120 anys. Penseu que vivint a Barcelona estem millor? El nostre alcalde deixaria al seu poble sense cap pavelló municipal? Permetria que la Meridiana partís per la meitat el poble mitjançant “el mur de la vergonya” que tenim actualment? Permetria la destrucció del poc patrimoni que tenim per aixecar pisos i més pisos sense espai per escoles dignes (no barracons)? No perquè sortiria en globus.
Però els que prenen les decisions importants estan a Barcelona, en uns despatxos on molts d’ells no han trepitjat mai el territori i no saben ben bé la problemàtica real del lloc. I els districtes? Malauradament degut al centralisme tenen una funció testimonial i no poden prendre decisions molt importants, sempre han de rebre el vistiplau de la capital.
Senyors polítics, posem-nos les piles, molts de vosaltres havíeu dit que s’havia de descentralitzar l’Ajuntament de Barcelona, comencem ja? Tot i això, per alguns de nosaltres ja és massa tard, hem començat la desconnexió municipal.
Fotografia: Pintada en un carrer de Sant Andreu de Palomar | Andreuenc
