El «Desarrolismo» va comportar el ràpid traspàs d’una Espanya en decadència vers a una d’esbojarrada i sense control. Segurament era necessari que l’Estat espanyol fes el salt, però en molts casos les conseqüències han estat nefastes. Només cal resseguir la Costa Brava per adonar-nos del dany que s’ha fet al litoral català. El progrés no el podem aturar, però si que el podem fer més sostenible i, sobretot, més respectuós amb el patrimoni. Progrés i patrimoni no han d’estar renyits. Arrel del desenvolupament econòmic dels anys seixanta Barcelona, i concretament Sant Andreu de Palomar, van patir una transformació ràpida i sense escrúpols del territori. En el cas concret de Sant Andreu l’onada migratòria d’altres territoris de l’Estat va comportar el naixement de nou barris. On abans hi havien vinyes i camps de conreus i masies es van compartir de la nit al dia en blocs d’habitatges, sense cap mena de miraments. Barris mancats d’equipaments socials i culturals. La democràcia dels veïns i les veïnes d’aquests nous barris va forçar a millorar-ne l’entorn i a exigir i implantar aquests equipaments. A ells els hi devem la transformació humana d’aquestes barriades.
Arran de la construcció de l’avinguda Meridiana — les vies del tren es van cobrir anteriorment — i la seva transformació, en el tram nord, en via ràpida —l’actual AP7 — va comportar la desaparició de la històrica masia de la Torre del Baró, l’any 1967. Tot i estar catalogada per l’Ajuntament de Barcelona, les màquines excavadores la van enderrocar en un tres i no res. Va ésser la primera pèrdua significativa d’un element important del patrimoni andreuenc. Dos anys després, a l’octubre de 1969, per ordre de l’alcalde José María de Porcioles y Colomer l’emblemàtica Rambla de Sant Andreu — actual Fabra i Puig — desapareix per a donar pas a una via ràpida. De res van servir les protestes d’alguns veïns, valents per l’època, ja que es vivia en un règim dictatorial i tota reivindicació era dissolta immediatament sense miraments. El regidor del moment, en José Antonio Sauqué, va seguir les directrius de la Casa Gran al peu de la lletra. El fet d’ésser andreuenc no va influir en la seva preservació. Anys després, gràcies a la tossuderia dels veïns i de les veïnes compromesos en la recuperació de la dignitat històrica del poble de Sant Andreu, fa possible el retorn del passeig central. Va anar d’un pèl que el govern municipal del PSC convertís en bulevard el passeig —talment com van fer en el tram de Meridiana amb plaça de Virrei Amat, a l’actual Districte de Nou Barris —. Finalment l’opció guanyadora va ésser la Rambla tal com els veïns i les veïnes demanaven.
Ja tenim Rambla al mig, però els perills encara hi són. L’edifici de Can Guardiola, situat al bell mig de la Rambla, va tenir les hores comptades. L’Ajuntament socialista no va moure ni un dit per a la salvaguarda del casal modernista. Afortunadament la mobilització de l’Associació de Veïns de Sant Andreu de Palomar, recolzada per diverses entitats del poble, va poder aturar el seu enderroc. Tot seguit la Generalitat de Catalunya comprava l’edifici i el destinava a hotel d’entitats i oficina de Benestar Social. Malauradament, al costat oest de Can Guardiola, s’hi construeix un nyap de bloc de pisos, que no respecta l’entorn i ni els arquitectes tenen en compte el valor modernista que els fa de veïns. Mentrestant, s’enderroquen moltes cases antigues del poble, ja que no hi ha cap pla que ho valori i preservi. Es perden autèntiques petites meravelles.
20 de maig de 1992. Falten pocs mesos per a la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona. Tothom pendent de la televisió. El Barça juga la final de la Champions contra l’equip italià de la Sampdoria. El magnífic gol, a la prorroga, de Ronald Koeman fa guanyar la primera Champions al Barcelona. Els culers omplen els carrers i places de la ciutat tot celebrant la victòria. Mentre tothom es delectava amb el joc del Barça, les màquines excavadores feien complir el «ordeno y mando» del govern municipal maragallista i la masia de Can Nyau era totalment enderrocada. A Can Nyau hi feia hostatge de la Societat per a la Festa de Sant Antoni Abat de Sant Andreu de Palomar. Un mas a cavall de Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals. L’excusa per al seu enderroc: l’enllaç de les Rambles Prim i Onze de Setembre. Ha passat el temps i l’esmentat enllaç ha quedat en fum. Què costava mantenir la masia i adequar-la a l’entorn de forma harmoniosa? Els culpables del seu enderroc tenen noms i cognoms i viuen ben feliços. El remordiment no els hi remou l’estomac. Anys després, la revolta veïnal per a protegir el cementiri davant el nyap proposat per Cementiris de Barcelona amb el vist-i-plau de la Casa Gran. I si no hi havia prou, de nou revolta popular per defensar el nucli antic de Sant Andreu de Palomar. La força dels veïns i veïnes quan va unida es imparable.
Sembla que després d’aturar el desgavell urbanístic de les immobiliàries envers el nucli antic, la pau retornava plenament a Sant Andreu. Tanmateix, malgrat que els actuals governants van estar al peu del canó en la defensa del nucli antic quan jeien a l’oposició, s’ha perdut la memòria i hem retornat a la velles pràctiques de temps passats. Altre cop els veïns i les veïnes — entre ells dos consellers, un de la CUP i l’altre d’ERC, amb la complicitat del conseller Tècnic del Districte, en mans del PSC — han aturat el que podia ser un nou despropòsit contra el patrimoni andreuenc. Les cases del carrer del Pont i la seva àrea d’influència són objecte d’estudi arqueològic del seu subsòl. Al voltant de l’església primitiva dedicada a l’apòstol Andreu es va forjar un poble. Els segles van anar anar transformant aquesta primitiva església i les cases del voltant. Ens trobem, doncs, davant la zona zero de Sant Andreu de Palomar. La part més antiga de l’antic municipi del Pla de Barcelona. Les cases del carrer del Pont són actualment les més antigues de tot el poble. La poca i nul·la sensibilitat d’alguns membres de l’administració envers la seva preservació, rehabilitació i transformació en equipament cultural fa que com a ciutadans sentim vergonya aliena.
Esperem i desitgem que el seny s’imposi i que totes les cases — remarco i subratllo «totes les cases» — del carrer del Pont siguin rehabilitades i que en un futur pròxim l’espai es transformi en un centre d’interpretació de la Història de Sant Andreu de Palomar i del Rec Comtal així com enllaci amb la futura rehabilitació Capella del Sant Crist dels Segadors. La zona zero andreuenca pot estimular, talment com si fos un zoom d’una màquina de fotografiar, el coneixement d’un microcosmos que ens traslladi a conèixer part del nostre passat a nivell català, espanyol i europeu, atès que en aquest minúscul racó de món fa segles s’hi van viure conflictes bèl·lics rellevants de la Història.
No som el centre de Barcelona, però com a perifèria i antic municipi independent ens mereixen respecte. Salvaguardar les nostres pedres més antigues és fer justícia envers els que ens han precedit.
Fotografia: Cases del carrer del Pont de Sant Andreu | Joan Vidal
