La família de Pere Heredero, conegut popularment a Sant Andreu de Palomar com el Pere del Versalles, ha comunicat la seva defunció, que ha tingut lloc divendres 11 d’abril de 2025, a l’edat de 88 anys. Des que es va conèixer la notícia, ahir al vespre, les xarxes socials s’han omplert de mostres de condol i records de qui va ser l’ànima del desaparegut bar Versalles durant dècades.
Pere Heredero Mayol, nascut a Sant Andreu en ple esclat de la Guerra Civil, el 20 d’agost de 1936, era el petit de sis germans. Fill d’un ferroviari que portava el bar d’Els Catalanistes, i que pel 1928 va fer un cop de coll i va agafar el Petit Versailles, que pel que es va descobrir pel centenari de l’establiment ja existia des de 1915.
Els seus pares, Eduard i Carme, i els seus germans, Josep Maria, Florenci, Ricard, Mercè –que va morir el juliol de 2022– i Eduard, juntament amb el petit Pere, van viure i treballar al bar hores i hores. Només tancaven el temps just per dinar el dia de Nadal, per poder seure tots plegats a la taula, i la resta de l’any sempre i havia, almenys, un parell de membres de la família a la barra.
Des de 1928 fins ben entrat el segle XXI, durant més de tres quarts de segle, el Versalles va ser punt referent de la vida social a Sant Andreu de Palomar. Gent social o ideològicament ben distant arribaven a compartir taula, o, quan menys, es respectaven. Fossin del Barça o de l’Espanyol, taurins o animalistes. Inclús, als anys setanta del segle passat, gent de Bandera Roja i membres de la Brigada Político-Social de la Comissaria de Sant Andreu. Fins i tot un carterista client i veí andreuenc, que mai no va «treballar» quan era al Versalles.
Dels germans, al final van quedar el Pere i la Mercè. I el binomi Pere i Versalles no era un home i un bar, era un univers. Pel Versalles, sobretot, va passar la història de Sant Andreu de la postguerra, el desenvolupament, la transició i el canvi de mil·lenni. A porta tancada es va forjar la gran commemoració del centenari de l’annexió de Sant Andreu de Palomar a Barcelona, celebrada l’any 1997. I, de tot plegat, Pere Heredero en va ser part activa i notari.
Sempre repetia que al Versalles no tenien clients, sinó amics. Ell tampoc era per a ningú un cambrer, ni l’amo: per a tothom era el Pere, un amic, un confident, un home prudent que no jutjava a ningú i sabia el valor de la discreció.
Però alhora, amb tota la bonhomia, era una font d’informació. Sabia tantes coses i alhora sabia ser discret, que es va convertir en un oracle per a aquella colla de joves que volíem recuperar i escriure la història de Sant Andreu de Palomar. I no només això, sinó que va ser un protector d’aquells joves: ens acollí i, si calia, ens deixava un racó a la rebotiga per reunir-nos.
Pere Heredero parlava amb tothom i era l’amic de tots: no li queien els anells per parlar amb un indigent o amb un gran senyor. El 2024 va rebre la Medalla d’Honor de la Ciutat. Quan li tocava l’hora de jubilar-se li va costar molt, perquè volia que el Versalles continués. El seu malson era veure’l convertit en una sucursal bancària, que era el que llavors es portava. Va conseguir que continués sent un bar, però el Versalles sense el Pere ja seria una altra història, que ara no ve al cas.
En jubilar-se el 2007 es va retirar a Calonge, que li agradava molt i on gaudia de la seva vida de jubilat. Tot i això, se’l veia per Sant Andreu, primer molt sovint, desprès no tant. A l’agost hauria complert 89 anys i, amb la notícia de la seva mort, intentant recordar coses d’ell, me n’adono que, en tots els anys que el vaig tractar, mai el vaig veure enfadat, ni tan sols de mal humor. Descansi en pau.
Fotografia: Pere Heredero al Versalles, en una imatge d’arxiu | Betevé
