Joan Pallarès traça el perfil humà i repassa la biografia d’una persona plenament compromesa a millorar les condicions de vida del veïnat de La Sagrera.
Ens hem despertat el primer dia de desembre amb l’esglai de la trista notícia, en Josep Barbero acabava de morir. Han acabat uns mesos, uns anys, de lluita desigual contra la maleïda malaltia que sempre juga amb avantatge i que en Josep ha estat capaç de combatre i afrontar-la amb la mateixa dignitat i valor que ell ha viscut i lluitat tota la vida.
Precisament avui, primer dia de desembre, feia exactament un any que en reconeixement a la seva trajectòria, li havia estat lliurada la Medalla d’Honor de la Ciutat a Barcelona.
No recordo des de quan el coneixia, ni si primer el vaig conèixer al barri o ja el coneixia d’abans, laboralment, de Telefònica on va treballar des de ben jove, quan va venir de Còrdova el 1974 i al poc temps el destinaren tres anys al País Basc, per retornar a Barcelona, a La Sagrera, de on ja no es mouria des de 1979, on es casaria i on naixerien les seves filles.
El que sí recordo són llargues converses, durant les quals ell era sempre ponderat en els punts de vista, i que aquest és el tercer article que li dedico. El primer va ser al desaparegut Sport9, l’any 2012; el segon, en aquest digital, l’any passat, quan es va conèixer la notícia de que li havien atorgat la Medalla d’Honor de la Ciutat, titulant-se justament “Josep Barbero Cabello, un senyor de La Sagrera”; aquest tercer article, el d’avui, no l’hauria volgut escriure mai.
En Josep era inquiet de mena i estava fermament convençut que la millor manera de fer les coses era arremangant-se i posant-se a treballar. A més, sabia encomanar l’entusiasme de la millor manera possible, amb l’exemple i sempre buscant el consens de tots.
Primer va començar a implicar-se com a pare, a l’AMPA de l’Escola El Sagrer, comprometent-se cada vegada més en temes d’ensenyament, de la seva qualitat, de noves escoles, mentre les seves filles van anar creixent. En definitiva, va complir vint anys implicat en aquests temes.
Amb les noies ja grans i ell fora de l’AMPA, no va abandonar la dinàmica ni el compromís, però llavors el va canalitzar dins de l’Associació de Veïns de La Sagrera, primer posant-hi un peu, desprès els dos i poc a poc estar-hi més i més lligat.
El que va començar sent una col·laboració en temes puntuals, com formar part d’una comissió de seguiment o d’una reforma puntual, va acabar amb l’entrada a junta com a vocal cap a l’any 2000, sent vuit anys desprès, el 2008, elegit president, càrrec que va exercir fins el 2016.
Durant els vuit anys de la seva presidència se signà el 2011 el Pla d’Equipaments de La Sagrera, es van celebrar els quaranta anys de l’Entitat editant la seva història, a més d’haver de lluitar contra l’eterna demora de les obres de la futura estació. També, i en això la seva sensibilitat venia d’abans, va implicar l’Associació en temes de salut, factors ambientals contaminants, no només a l’atmosfera, sinó acústics, electromagnètics i de qualitat de vida, sempre cercant el diàleg amb l’administració i les empreses implicades.
En aquest aspecte, recordem com sempre estava atent a la plantació d’arbrat en totes les transformacions urbanes que es feien, volent un barri més harmònic, més equilibrat, aprofitant, per exemple, el Pla Buits, per impulsar el que seria la nineta dels seus ulls, l’hort de la Ferroviària, en el qual demostrà les seves habilitats pageses, potser records de la infantesa, que durant tants anys a Telefònica no havia pogut desenvolupar.
Home plenament arrelat al barri, en el temps de president de l’Associació de Veïns va impulsar l’ensenyament de la sardana, amb classes per aprendre a ballar-la i la creació del Grup Sardanista a La Sagrera.
La mort de Josep Barbero no és només la pèrdua de un sagrerenc que estimava el barri, estimava la ciutat i mai no deixava de treballar per a la gent i per fer una societat més humana, sinó que per a molts és l’absència d’un amic, sempre disposat, d’un home que no feia soroll, ni tenia grans discursos, però que amb una paraula, amb un sol gest, va resoldre eficaçment dotzenes d’entrebancs que han afavorit els seus veïns.
Reposi en Pau i el nostre condol a la seva esposa i filles.
Fotografia: Josep Barbero a l’agost de 2020 | Joan Pallarès
