La setmana passada es va fer públic que l’Europa retirava de la consulta als seus socis l’opció de renunciar a continuar a Primera RFEF, i l’elecció es redueix a en quin camp jugar mentre no puguin tornar al Nou Sardenya. L’anunci va arribar després que l’Ajuntament de Barcelona es comprometés a garantir la viabilitat econòmica del club gracienc durant el seu exili temporal a Can Dragó.
Lluny de ser un cas excepcional, aquest tipus de suport institucional és la norma a Primera RFEF. La majoria de clubs de la categoria de bronze del futbol reben ajudes directes dels seus ajuntaments, diputacions o governs autonòmics. Les administracions públiques són conscients que es tracta d’una competició molt deficitària però que, al mateix temps, genera un important retorn econòmic, social i de projecció per als respectius municipis. Per això hi aposten fortament.
Alguns exemples són especialment significatius per la magnitud de les xifres. El Cartagena rep aproximadament 500.000 euros anuals del seu ajuntament; l’Antequera, uns 280.000 euros; el Teruel, 309.144 euros; l’Algeciras, al voltant de 120.000 euros; i recentment el Govern d’Aragó ha anunciat que treballa en un pla de suport milionari perquè el Zaragoza i el Huesca continuïn sent competitius.
En aquest context, el Sant Andreu és, actualment, una excepció a la norma general. El conjunt quadribarrat és l’únic de Primera RFEF que la propera temporada competirà sense aquest tipus de suport municipal, amb l’excepció dels filials d’equips de Primera Divisió, que es nodreixen dels pressupostos milionaris dels seus clubs. Un hàndicap econòmic que es trasllada al terreny esportiu i fa que els andreuencs no puguin competir en igualtat de condicions.
El PSC subvenciona clubs a Catalunya… excepte a Barcelona
La paradoxa és encara més evident si s’analitza Catalunya. En municipis governats pel PSC, els principals clubs de futbol reben un important suport institucional. El Sabadell disposa d’un patrocini municipal de 235.950 euros per temporada, mentre que el Nàstic de Tarragona rep uns 150.000 euros anuals. A més, aquests ajuntaments treballen activament perquè empreses públiques o vinculades al territori, com el Port de Tarragona, col·laborin també en el finançament dels seus equips.
L’Ajuntament de Barcelona, en canvi, manté una política oposada que posa en risc la supervivència de clubs com el Sant Andreu o l’Europa. L’argument habitual del govern municipal és que la ciutat compta amb moltes entitats esportives, i que no és possible ajudar-les a totes. Tanmateix, aquesta justificació genera dubtes si es compara amb altres municipis més petits, amb pressupostos i recursos més modestos que el consistori barceloní, que sí que consideren estratègic donar suport als seus equips de referència.
La gestió dels estadis, una altra diferència
Les diferències no es limiten a les aportacions econòmiques. L’explotació de les instal·lacions esportives i les inversions que requereixen també són un altre focus de desigualtats. A Barcelona, el consistori només assumeix el cost de les actuacions estructurals que li pertoquen com a propietari dels estadis, fet que contrasta amb la resta de clubs de Primera RFEF. En la majoria de casos, els ajuntaments assumeixen les despeses ordinàries dels camps de futbol municipals: neteja, subministraments, consergeria o manteniment quotidià.
En el cas del Sant Andreu, la realitat és molt diferent. El club assumeix bona part d’aquestes despeses i, a més, des de fa anys paga un cànon per poder utilitzar el Narcís Sala, tot i tractar-se d’un equip que representa Barcelona a escala estatal. Pel que fa a l’Europa, fa temps que es rumoreja que podria gaudir d’un tracte més avantatjós, però es desconeixen les condicions exactes de la gestió del Nou Sardenya.
Un retorn econòmic molt superior a la inversió
Fa poques setmanes, la Cambra de Comerç de Barcelona va presentar un estudi que analitza l’impacte econòmic dels clubs de futbol barcelonins. L’informe conclou que entitats com el Sant Andreu i l’Europa generen un retorn milionari per a Barcelona, i que cada euro invertit en aquests equips es tradueix en un impacte econòmic molt superior gràcies al consum local, la restauració, el comerç, el turisme esportiu i la projecció de la ciutat. Aquestes dades reforcen la idea que el suport institucional no s’hauria d’entendre com una despesa, sinó com una inversió amb un retorn econòmic i social sobradament acreditat.
Molt més que dos clubs de futbol
El debat tampoc és únicament econòmic: el Sant Andreu i l’Europa mobilitzen cada setmana milers de persones entre socis, abonats, aficionats, famílies del futbol base, patrocinadors, voluntaris i simpatitzants. Són dues de les entitats esportives amb més arrelament social de Barcelona i representen dos antics municipis amb una identitat molt marcada.
Les seves comunitats superen àmpliament l’àmbit estrictament esportiu i constitueixen moviments socials amb una gran capacitat de mobilització. En aquest context, mantenir una política que deixi aquests clubs al marge de les ajudes que sí que reben la majoria dels seus rivals pot acabar tenint també conseqüències polítiques. Ignorar dues masses socials d’aquesta dimensió podria convertir-se en una estratègia electoral poc encertada per a qualsevol govern municipal.
El moment de fer un pas endavant
L’anunci del suport econòmic a l’Europa pot marcar un abans i un després en la política esportiva de l’Ajuntament de Barcelona. Si el consistori considera que és necessari garantir la viabilitat econòmica d’un conjunt de Primera RFEF com l’Europa per l’impacte que genera sobre la ciutat, semblaria coherent que aquest mateix criteri s’acabés aplicant també al Sant Andreu.
La sostenibilitat del futbol no professional passa, en gran part, per una col·laboració estable entre administracions i clubs, tal com succeeix a la pràctica totalitat de municipis estatals. L’Ajuntament de Barcelona disposa de recursos suficients, com ho demostren els costos milionaris que assumeix per tenir a la ciutat esdeveniments com el Tour de França o la Fórmula 1. Per tant, només és qüestió de voluntat política.
Així doncs, caldrà veure si el govern liderat per Jaume Collboni consolida aquest canvi de model i estableix una política de suport estructural per als clubs barcelonins de Primera RFEF o si, per contra, el cas de l’Europa acaba sent una excepció aïllada. Per al Sant Andreu, que continua competint sense les ajudes municipals de què disposen tots els seus rivals, la resposta a aquesta pregunta serà determinant per a afrontar el futur en condicions d’igualtat.
