Quan tot just comença la lluita social en defensa de la continuïtat de la Unió Esportiva Sant Andreu a l’estadi Narcís Sala, és impossible no cercar paral·lelismes en la història local més propera. Sant Andreu de Palomar sempre ha estat un poble combatiu, i hi ha dues victòries recents contra l’Ajuntament de Barcelona que poden marcar el camí al moviment quadribarrat, el qual espera que l’actual conflicte també tingui un desenllaç favorable a les seves reivindicacions.
Com es va guanyar l’Ateneu l’Harmonia
La lluita social perquè el Recinte Fabra i Coats, on principalment hi ha equipaments de ciutat, tingués un espai cultural per a les entitats andreuenques va ser un dels principals conflictes del govern de Convergència i Unió, al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona entre els anys 2011 i 2015. Però tot plegat havia començat en el mandat previ, del PSC, que és qui va expropiar l’antic recinte industrial, i el partit amb el qual es va haver de lluitar perquè es convertís en un equipament públic que també tingués espai per a les entitats locals. Amb un enfocament marcadament cultural, hi havia el perill que tot s’ho quedés l’ICUB (Institut de Cultura de Barcelona), i que aquest organisme municipal deixés sense espai els col·lectius andreuencs.
En aquest context, es va crear una assemblea d’entitats de Sant Andreu de Palomar, que posteriorment s’acabaria convertint en federació. Després d’un llarg estira-i-arronsa es va aconseguir que el govern del PSC acceptés destinar un dels edificis als col·lectius locals, però la signatura del conveni es va anar posposant i, el maig de 2011, el PSC va perdre les eleccions i l’acord va quedar definitivament en punt mort. El nou govern de Convergència i Unió era reticent a l’Ateneu l’Harmonia i al projecte de la federació d’entitats, i es va negar a signar el conveni amb el pretext que s’havia de fer un concurs públic.
Així es va fer i, en el concurs públic, la federació d’entitats va presentar un projecte molt potent que va vèncer la candidatura alternativa, impulsada per entitats afins a les autoritats convergents. Tot i això, sorprenentment, l’Ajuntament de Barcelona es va tornar a negar a signar el conveni. Corria l’any 2014, després d’una dècada de lluita social, i a un any de les següents eleccions, com actualment, va arribar l’escalada definitiva. En paral·lel, el govern municipal havia tingut conflictes socials molt tensos a Can Batlló (Sants) i Can Vies (la Bordeta).
Davant la negativa de l’Ajuntament de Barcelona a lliurar les claus de l’equipament, es va optar per ocupar-lo unilateralment. Amb aquest objectiu es va organitzar una mobilització popular multitudinària per encerclar el Recinte Fabra i Coats, fet que va propiciar la intervenció dels antiavalots, els quals van impedir l’accés a l’actual edifici de l’Ateneu l’Harmonia i s’hi van quedar durant dies per bloquejar l’entrada. La federació d’entitats era conscient que tard o d’hora marxarien i, mentrestant, es va activar l’Harmonia Nòmada, que va començar a desenvolupar totes les activitats que ja estaven programades per les places de Sant Andreu de Palomar, en clar pols amb les autoritats municipals.
La mobilització social va ser molt intensa, fet que va ofegar el govern municipal a un any de les eleccions. La tensió va arribar a tal nivell que finalment l’alcalde Xavier Trias va haver de liderar les negociacions en primera persona. Després de reunir-se amb la federació d’entitats es va acabar signant el conveni de gestió de l’Ateneu l’Harmonia i la pau social va tornar a Sant Andreu de Palomar. El desenllaç va ser el que hauria d’haver estat en un inici, però amb un desgast polític i electoral molt important.
Com es va salvar el casc antic
La lluita social per salvar centenars d’immobles del nucli històric de Sant Andreu de Palomar també va ser llarga i tensa. L’herència urbanística del franquisme volia escapçar el casc antic andreuenc i, malgrat que durant els anys 80 del segle XX se’n va desafectar una part, la resta va continuar afectada. El projecte va anar evolucionant al llarg dels anys i la idea final va ser la de crear dos eixos, que el govern anomenava cívics i la ciutadania va rebatejar com a cínics, que creuaven la part antiga de nord a sud i d’est a oest. El planejament sentenciava centenars de finques, sota amenaça d’expropiació i enderroc en qualsevol moment.
El conflicte, latent durant dècades, va esclatar a principis del segle XXI: l’any 2005 es va crear la Plataforma Salvem el Casc Antic, amb l’objectiu de defensar el patrimoni històric, arquitectònic i urbanístic de Sant Andreu de Palomar. El col·lectiu, liderat pel moviment veïnal, va dur a terme una intensa mobilització social, combinada amb campanyes visuals i rutes històriques. Es van començar a presentar al·legacions i es va oferir suport jurídic a les persones afectades, mentre els balcons s’anaven omplint de pancartes amb el lema «Sant Andreu no es toca». La càrrega burocràtica era asfixiant, però les persones afectades van trobar la manera de contraatacar: cada al·legació adjuntava els expedients de la resta de casos, de manera que en totes elles l’administració havia de donar resposta a tothom.
Gràcies a la persistència, la lluita va començar a donar resultats: després d’anys de pols amb governs del PSC, Convergència i Unió i Barcelona en Comú, l’Ajuntament de Barcelona va haver d’asseure’s a la taula i negociar. Aquesta nova etapa tampoc va ser fàcil, ja que el consistori va intentar separar els afectats segons si eren propietaris o llogaters. Hi va haver manifestacions multitudinàries i la pressió social va seguir escalant, fins que a finals de 2011 es va iniciar la modificació del planejament urbanístic per desafectar la major part dels immobles, que es va aprovar definitivament l’abril de 2013.
Però amb la desafectació no n’hi havia prou, i la lluita va continuar. Llavors, a finals de 2016, es va protegir el patrimoni arquitectònic del nucli històric, per evitar que es poguessin enderrocar cases antigues per aixecar edificis moderns. Finalment, el conflicte es va tancar el maig de 2017, amb l’aprovació del pla especial de protecció de més de 130 finques centenàries. Després de dècades i dècades de mobilització, es va aconseguir una nova victòria de la lluita social a Sant Andreu de Palomar.
