Ni el llavors alcalde de Barcelona, Josep Maria de Nadal i Vilardaga, ni l’autor del reial decret i ministre de Governació, el lleidatà Fernando Cos-Gayón i Pons, ni qui el va signar, la regent Maria Cristina d’Habsburg-Lorena, podien imaginar el 20 d’abril de 1897 que, 128 anys després d’annexionar-lo a la força i de manera legalment irregular a Barcelona, Sant Andreu de Palomar mantingués viu el seu esperit de poble independent.
La història és irreversible com inflexible és la voluntat de la gent i avui, 128 anys desprès que tots fóssim barcelonins, encara hi ha cors que bategen graciencs, santsencs, martinencs, andreuencs… tenen identitat perquè saben els seus orígens.
Fent una mica d’història, Espanya mantenia una llarga guerra per a mantenir les darreres colònies que li restaven: Cuba i Puerto Rico a les Antilles i Filipines al Pacífic, cobejades pels ianquis americans. En conseqüència, les arques estaven exhaustes i, a la corrupció del règim de la Restauració, s’afegien les despeses astronòmiques del ram de guerra i, per callar els neguits de les grans ciutats com Madrid i Barcelona, que eren sargides pels impostos, es va fer una llei a mida, per a que poguessin engolir els pobles del voltant i augmentar els contribuents.
La normativa deia que les ciutats de més de 100.000 habitants –llavors, només Madrid i Barcelona– podien agregar els pobles amb què limitaven, sempre i quan estiguessin a menys de sis quilòmetres. Aquest fet no es complia a Sant Andreu de Palomar, perquè ni el seu terme i el de Barcelona limitaven –hi havia Sant Martí de Provençals pel mig–, ni la plaça d’Orfila era a menys de sis quilometres de la plaça de Sant Jaume.
Fet i fet, d’un dia per l’altre, després de molts anys d’intentar-ho, amb moltes protestes pel mig dels pobles dels voltants rebutjant-ho, Barcelona havia crescut i manava sobre ells. Així doncs, de cop i volta, els andreuencs pagaven per un serveis ciutadans que no rebien, malgrat que els van compensar amb una moratòria progressiva durant un període, però van deixar de ser un municipi i, durant dècades, van esdevenir un suburbi de la gran ciutat.
El andreuencs d’aquells anys no es van quedar plegats de braços, van pledejar fins a la màxima instància i van perdre el recurs, van boicotejar les eleccions municipals no anant a votar, van aplegar centenars de signatures, però res de res.
A partir de 1897, la Sagrera, que no era del municipi de Sant Andreu de Palomar, sinó part de Sant Martí de Provençals, va ser incorporada al Districte IX, Sant Andreu, reforçant el vincle que per proximitat ja existia,
Gairebé un segle després, el 1985, el districte que conformava Sant Andreu dins de la ciutat de Barcelona va ser dividit en dos: Sant Andreu i Nou Barris. Avui, dins de l’antic terme municipal de Sant Andreu de Palomar, el que el 1897 tenia 17.000 habitants, hi viuen unes 320.000 persones. Ara seria tan gran com Alacant i la segona població més habitada de Catalunya. Però la història és la que és, i el 20 d’abril de 1897 no és el 20 d’abril de 2025.
Fotografia: Vista aèria de Sant Andreu de Palomar, fa un segle | CEII
