Nous carrers, places i jardins amb noms de dones.
La darrera sessió de la Ponència del Nomenclàtor de Barcelona, que es va reunir el 18 de juliol, va donar el vistiplau inicial a la denominació de nous espais a la ciutat, entre ells alguns del districte de Sant Andreu i de Nou Barris. Concretament, les propostes aprovades són vuit noms de dona per a nous carrers, places i jardins, a més de tres faristols i una placa de memòria.
Les propostes presentades a la ponència tenen orígens molt diversos, des dels mateixos districtes i àrees de l’Ajuntament fins a entitats, associacions, agrupacions de veïns i veïnes i organismes públics que argumenten el motiu pel qual una determinada persona, entitat o espai és mereixedora de la seva inclusió al Nomenclàtor municipal.
Al districte de Sant Andreu, entre els carrers de Palomar i d’ Estefania de Requesens, hi haurà el parc de Neus Català, l’activista política i lluitadora antifeixista, que va ser l’última supervivent catalana del camp d’extermini nazi de Ravensbrück on va ser deportada el 1944. Català, va ser un símbol de les lluites socials fins a la seva mort el 2019, a 103 anys. Al mateix parc, per tal de poder reflectir la incansable tasca de Neus Català com a testimoni dels supervivents dels camps de concentració i d’extermini nazis, la ponència ha acordat la instal·lació d’un faristol de memòria sobre la seva figura.
També al districte de Sant Andreu, a la Sagrera, es dedica un passatge a Pilar Santiago, mestra i militant del POUM (Barruelo de Santullán, Palència 1914 – Barcelona 1998) que estarà ubicat en un nou espai entre el carrer de Concepció Arenal i l’avinguda Meridiana. Mestra de professió, amb l’esclat de la Guerra Civil es va afiliar al POUM. Va ser detinguda i reclosa a la presó de dones de les Corts fins al 1938, en què va fugir a França i, des d’allà, a Mèxic. Va formar part de Les Dones del 36, una associació que reivindica la memòria de les dones que van patir la repressió franquista.
I també a la Sagrera hi haurà els jardins d’Encarnació Colomina, religiosa fundadora de les Missioneres Filles de la Sagrada Família de Natzaret. S’ubicarà als jardins sense nom entre els carrers de Berenguer de Palou i Garcilaso. Manuela Coromina Agustí va néixer en el si d’una família pagesa de la Noguera. Monja de vocació, amb el pare Manyanet va fundar l’Escola Mare de Déu dels Àngels, a la Sagrera, la institució més antiga del barri, amb 125 anys d’història. Actualment és un centre educatiu no segregat.
A Nou Barris, un nou espai entre el carrer de Sant Quirze Safaja i l’avinguda d’Escolapi Càncer a Torre Baró serà ara la plaça de la Bassa de Torre Baró. La proposta de Càritas i Associació de Veïns i Veïnes de Torre Baró amb el suport del Districte respon a la denominació que els veïns donaven a un espai on antigament hi havia una bassa que servia de zona de jocs per als infants del barri. El projecte del Pla de barris “En obert” va dignificar l’espai, amb la instal·lació de mobiliari urbà per a ús comunitari i d’un mural.
A l’Eixample, l’interior d’illa entre els carrers de Casp, Gran Via, Pau Claris i Passeig de Gràcia, portarà el nom de Jardins de Montserrat Minobis. L’indret on hi havia l’antic Cine Novedades es dedica a la periodista que va morir el 2019 i que va tenir una llarga trajectòria professional a la ràdio, la televisió, la premsa escrita, el Col·legi de Periodistes de Catalunya i organitzacions feministes. Així es reconeix la seva aportació al periodisme, a la lluita feminista, àmpliament difosa i reconeguda, així com la defensa i promoció de la llengua catalana.
Al Fort Pienc es dedica uns jardins a la cantant d’òpera Concepció Callao (Barcelona 1895- 1959) que s’ubicarà entre la Diagonal i el mirador de Freddie Mercury i Montserrat Caballé. Callao va ser una figura destacada del món líric de la primera meitat del segle XX.
A Sant Martí, al barri del Clot, el Besòs i el Maresme es dediquen uns jardins a Hilda Agostini, mestra en escoles de renovació pedagògica com La Farigola i la Casa dels Nens. Els jardins d’Hilda Agostini estaran entre els carrers de Bernat Metge i de Narbona.
Un altre espai verd del barri canvia de denominació, passa de jardins de Pepita Úriz Pi a jardins de Pepita i Elisa Úriz Pi, així es reconeix a les dues germanes mestres i activistes polítiques durant la república. Elisa Úriz Pi va ser mestra, pedagoga i activista política, militant d’UGT i el PSUC. Va treballar com a professora de música a les Escoles Normals de Magisteri de Girona, Tarragona i Barcelona i va morir a Berlín Oriental el 1979.
Entre els carrers Maresme, Puigcerdà, Veneçuela i Cristòbal de Moura, al barri de Besòs i el Maresme, hi haurà els jardins de Núria Pompeia, dibuixant humorístíca que va morir el 2016. Pompeia, va col·laborar a publicacions com Diari de Barcelona, Triunfo, Por Favor, Dunia, Charlie Hebdo i Vindicación Feminista.
Plaques i faristols de memòria
En primer lloc cal remarcar que la ponència del nomenclàtor ha aprovat posar un faristol de memòria al parc de Neus Català.
A més, a Ciutat Vella, un faristol recordarà el Casal de la Pau de Barcelona, al carrer Cervantes, 2. Inspirat en la Maison de la Paix de Brussel·les, es va inaugurar el 23 de març de 1977 i va esdevenir el primer punt de trobada del pacifisme, l’antimilitarisme i la no-violència a Barcelona. Es va convertir en un espai d’inspiració per a moltes lluites col·lectives per la justícia i el benestar social.
A Sants-Montjuïc, a l’ edifici Institut Cartogràfic, passeig de Santa Madrona, 45-51, també es posarà un faristol per senyalitzar el Primer banc de sang. En aquest edifici, seu de l’Hospital d’Urgències 18, es va instal·lar, l’agost de 1936, el primer banc de sang de donants, el primer servei de transfusions de la història, impulsat pel metge Frederic Duran i Jordà (Barcelona 1905 –– Manchester 1957).
Al carrer Milà i Fontanals, 45 de Gràcia s’hi instal·larà una placa de memòria a la casa on va viure l’artista Víctor Nubla (1956 – 2020). Nubla, va ser músic, escriptor, i gestor cultural i una figura imprescindible de la música experimental a Europa. Va ser cofundador d’un dels grups referents de la música industrial a Barcelona, Macromassa, i va impulsar l’associació Gràcia Territori Sonor i el festival LEM.
Una anècdota sobre la plaça de Can Sitjar
En alguns mitjans de comunicació, arran d’una nota de premsa municipal equivocada sobre aquesta sessió del nomenclàtor, es va incloure la plaça de Can Sitjar com a novetat.
Resulta però que aquesta denominació ja existeix des del 21 de març de 2015, com bé explica el blog de l’Arxiu Històric Roquetes-Nou barris on hi ha un entrada on s’explica aquesta inauguració i la dels jardins de Can Xiroi. Allà es pot llegir el següent sobre les persones més rellevants de l’esdeveniment:
«L’acte va estar presidit per l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, la regidora del districte de Nou Barris, Irma Rognoni, i va tenir la presència de l’arquitecte municipal Vicente Guallart. Per part de l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris, van assistir els nostres companys i col·laboradors Josep Maria Babí i Jordi Sànchez. Va comptar també amb la presència de la senyora Maria Pujadas i Colomé, filla de l’últim propietari de Can Sitjar, nascuda el 1924 i l’última persona viva nascuda a la masia que encara és viva. D’altra banda, també va fer presència la senyora Pepita Armengol i Coromina, l’última persona encara viva nascuda a Can Xiringoi, l’any 1930, néta del propietari a qui li van expropiar les terres per a erigir les cotxeres de Borbó. Tant la Maria com la Pepita van ser obsequiades amb un trofeu on s’explica la història d’ambdues masies abans exposat.»
Pel que fa a les explicacions sobre Can Sitjar, es diu això:
«D’altra banda, l’espai comprès entre els carrers de la Jota, Desfar i Felip II ha estat batejat com a Plaça de Can Sitjar, també amb un monòlit de ferro, iniciativa que té el noble propòsit de recuperar la memòria històrica dels barris. En aquest cas, també s’inclou un dibuix de la masia i una explicació on diu literalment: «Can Sitjar va ser la casa senyorial més gran de l’antic poble de Sant Andreu de Palomar. Situada en el camí antic de Sant Iscle, actualment avinguda de Borbó. Fins al segle XX, la propietat va estar en mans dels marquesos de Castellbell i posteriorment va ser adquirida per la família Pujadas, masovers de la casa des del segle XVIII. El baró de Maldà l’anomenà el Col·legi de la Bona Vida en la seva obra Calaix de Sastre (1769-1819). Fou el centre de moltes festes de la noblesa, celebracions i jornades culturals. També coneguda com la casa dels set balcons, tots ells ubicats a la façana principal. El nom d’aquest antic palau també el podem trobar escrit com a Can Castellbell o Can Sitjà. A la dècada del 1920, part de la finca va ser adquirida per la societat cooperativa de carregadors i descarregadors de cotó per construir habitatges, conformant el passatge de l’Esperança catalogat com a patrimoni arquitectònic«.»
Al 2020 a Betevé, Antoni Baños li va dedicar un espai a aquesta informació històrica, com es pot comprovar en aquest enllaç.
Fotografia: imatge de la zona dels Jardins d’Encarnació Colomina | Google Maps
