El vestigi es va trobar al refugi de la Torre de la Sagrera.
Fa uns anys la Sagrera s’ha convertit en un lloc de descoberta arqueològica. Deixant de banda, el pas del Rec Comtal pel barri que, lògicament era de coneixement general, i sense entrar en la polèmica sobre com es va procedir amb les restes que van quedar al descobert quan es van fer obres a la zona Garcilaso-carrer Gran de La Sagrera, cal recordar el jaciment d’una vila romana amb un mosaic que se suposa tornarà al barri, concretament a l’estació modal.
Un altre descoberta espectacular està lligada a les obres que el 2014 l’Ajuntament va tirar endavant per rehabilitar i ampliar l’edifici de la Torre de La Sagrera amb la intenció de convertir-lo en l’actual casal de barri. Aleshores es va descobrir intacte un refugi antiaeri que va quedar clausurat després de la Guerra Civil.
En el marc de la intervenció arqueològica del refugi antiaeri de la Torre de la Sagrera, que aviat s’obrirà al públic després de la seva rehabilitació i museïtzació, s’ha trobat una sola de cautxú que el Servei d’Arqueologia de l’Ajuntament de Barcelona interpreta que ha de ser d’alguna persona desconeguda que va buscar protecció al refugi durant els atacs aeris del conflicte bèl·lic. Tampoc se sap el tipus exacte de calçat, encara que pel material i el disseny podria ser una espardenya.
La connexió nordamericana
Com assenyala l’historiador Joan Pallarès-Personat, el cautxú natural és d’origen americà i era conegut almenys 1600 anys aC, el sintètic, en canvi, va ser descobert per químics alemanys en el decurs de la I Guerra Mundial. A Catalunya les faixes, cotilles, sostenidors i mitges de “cautxulina” les utlitzaven algunes senyores per estilitzar la figura als anys immediatament anteriors a la guerra.
En el context d’aquest cas, Joan Pallarès recorda que l’empresa United Shoe Machinery, empresa de Chelsea, Massachusetts, Estats Units, que va néixer al darrer terç del segle XIX, va establir una filial seva a l’estat espanyol cap a 1930, coneguda posteriorment com Unión de Maquinaria para la Fabricación de Calzado i que cap a l’any 1933 va adquirir el terreny del costat de la Torre de la Sagrera.
L’historiador constata que en la memòria de museïtzació del refugi de la Torre de la Sagrera i en altres documents fets públics en la presentació de la seva rehabilitació, va ser l’any 1937, quan l’empresa, que havia estat col·lectivitzada, va instar a la construcció del refugi.
De fet, a part de l’accés des de l’interior de la Torre, l’altra entrada era a la mateixa porta de l’empresa i, per tant, els treballadors utilitzarien abastament el refugi. En aquest context tan determinat, no costa gaire imaginar que la tipologia del seu calçat podria estar relacionada directament amb aquestes circumstàncies tan concretes.
Les investigacions del Servei d’Arquelologia
Per al Servei municipal d’Arqueologia, es tracta d’un objecte singular ja que és la primera vegada que es troba aquest material arqueològic i el procediment de conservació ha suposat tot un desafiament.
El primer pas ha estat informar-se mitjançant bibliografia existent i buscar assessorament a l’Institut Canadenc de Conservació, referent en aquest àmbit en materials contemporanis, a més de contactar amb la restauradora francesa especialitzada en plàstics Sylvie Ramel. En ambdós casos, els experts van aconsellar que era necessari saber si el cautxú era natural o sintètic perquè el tractament de conservació és diferent en funció d’un tipus o altre. Per aquest motiu, es va enviar una mostra a l’Institut Químic de Sarrià per a la seva anàlisi i va determinar que molt probablement es tractaria de cautxú natural, tenint en compte també l’època de l’objecte, de més de 80 anys.
Arran dels resultats, s’ha triat el tractament més adient, l’anòxia. Aquest mètode consisteix a mantenir l’objecte un cert temps aïllat dins d’una bossa de plàstic especial deixant-lo sense oxigen a través de la inserció d’un gas inert, com el nitrogen, mitjançant un generador amb l’objectiu d’eliminar insectes xilòfags, com l’arna, o microorganismes que puguin fer malbé l’objecte. Tot aquest procediment s’ha dut a terme amb una col·laboració entre el Servei d’Arqueologia de l’Ajuntament de Barcelona i l’Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya, dependent del Departament d’Educació de la Generalitat.
“Quan arriba una peça de caràcter orgànic el pas previ és assegurar-nos la seva desinfecció. L’anòxia es va introduir per substituir productes químics tòxics que abans eren imprescindibles per realitzar aquesta tasca”, apunta Rosa Rocabayera, biòloga i professora de ciències i tecnologia de l’escola encarregada d’aquesta intervenció, qui destaca la tasca en aquest camp de la pionera Nieves Valentín Rodrigo, de l’Institut del Patrimoni Cultural d’Espanya.
Per altra banda, el cautxú natural emet gasos que per a la peça no són nocius però sí per a les que estan al voltant si es guarden en un magatzem, com és el cas, al Centre de Col·leccions de Zona Franca. “L’anòxia compleix una doble funció: conservar objectes a llarg termini tot i que no tinguin microorganismes i evitar que es deteriorin les peces del voltant. Aquí no estem fent restauració sinó conservació preventiva o curativa”, destaca Kusi Colonna-Preti, conservadora restauradora del Servei d’Arqueologia de Barcelona.
“En arqueologia, resulta bastant inusual que es conservi aquesta sola de cautxú per la mateixa naturalesa del material perquè l’orgànic és molt estrany i extraordinari. En aquest sentit, pensem més en altres materials com ceràmiques, vidres o metalls”, afegeix Joan Escudé, secretari de l’Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya.
Després d’una setmana amb el procediment d’anòxia i amb resultat satisfactori, la sola torna a estar sota custòdia del Servei d’Arqueologia de Barcelona. Després d’un temps d’observació i una vegada que es doni la peça per estabilitzada, com tot material arqueològic, passarà a formar part de l’arxiu arqueològic gestionat pel Museu d’Història de Barcelona (MUHBA).
L’obertura al públic del refugi
Joan Pallarès-Personat, persona amb informació de primera mà al respecte, confirma que el refugi de la Torre de la Sagrera està enllestit ja fa uns mesos per tal de ser visitat, però pateix el retard d’un simple vistiplau. Per altra banda, malgrat ser un refugi força accessible i molt ben conservat patirà d’un estigma obligat per les indicacions dels bombers, ja que han fixat que només sis persones poden accedir-hi alhora, cinc visitants si es compta que una és el guia i responsable del grup, la qual cosa no farà gens atractiva la visita de grups culturals o escolars per la llarga demora i espera dels torns.
Per altra banda, l’historiador local afegeix que també complica les coses calcular un cost econòmic del guia per part de tan pocs visitants. De fet, alguns experts que han inspeccionat el refugi són de l’opinió que l’aforament és perfectament ampliable, el que donaria una viabilitat més folgada per organitzar visites.
De moment, conclou que caldrà esperar a l’octubre per veure si, finalment, arriba el vistiplau d’obertura i es pot obrir la porta de l’escala que condueix a un recorregut de 88 metres a 9 metres de profunditat.
Redacció: Jesús Manzano i Joan Pallarès-Personat
Fotografia: la sola de cautxú | Servei d’Arqueologia Ajuntament de Barcelona
